Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) va ser sacerdot, filòsof i activista referent en la lluita antifranquista. Defensor de la no-violència, es va destacar per les seves vagues de fam i accions simbòliques en favor dels presos polítics. Va protestar diàriament davant la presó Model de Barcelona, denunciant la repressió del règim. Va participar en l’Assemblea de Catalunya (1971) i en mobilitzacions per l’autodeterminació i la cultura catalana. El 1977, fou elegit senador independent, utilitzant el càrrec per exigir drets democràtics i nacionals. Xirinacs esdevingué un símbol de resistència i compromís amb la llibertat i la sobirania catalana. Tot i ser arrestat diverses vegades, va continuar la seva lluita pacífica pels drets dels presos polítics i la independència de Catalunya.
Durant la dictadura, molts activistes van participar en la resistència clandestina, sovint enfrontant-se a la repressió policial i l'empresonament. A través de les seves accions, van contribuir a soscavar l'autoritat del règim franquista i mantenir l'oposició viva fins a l'arribada de la Transició. Aquests activistes procedien de diversos sectors polítics, sindicals, culturals i socials, i la seva tasca va ser crucial per mantenir viva l'oposició al règim. És impossible fer menció de tots ells, però podem esmentar-ne alguns.
“ Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble
— Salvador Espriu
Josep Benet (1920-2008) fou un advocat i historiador, activista catalanista i antifranquista, destacat per la seva defensa de la cultura catalana i dels drets democràtics durant la dictadura. Va ser cofundador de la revista Serra d’Or i va impulsar iniciatives editorials per mantenir viva la llengua catalana. La seva tasca incloïa la defensa jurídica dels presos polítics i la denúncia de la repressió franquista, com reflecteix el seu llibre Maragall i la Setmana Tràgica. Va formar part del moviment Cristians Catalans i de l'oposició democràtica, vinculant-se posteriorment a iniciatives polítiques clandestines com l'Assemblea de Catalunya. Benet Va ser un dels principals líders i un símbol de la resistència cultural i política a Catalunya.
“ Catalunya no ha estat vençuda perquè els qui lluiten per la seva llibertat
mai no poden ser derrotats del tot.
— Josep Benet
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va ser escriptora, feminista i activista cultural que lluità contra el franquisme des de la literatura i el teatre. Va impulsar la resistència cultural al règim publicant obres com Un lloc entre els morts i participant activament en el moviment teatral del Club 49. A més, va defensar la llengua catalana amb la seva feina editorial a Nova Terra i va col·laborar en la dinamització de tertúlies culturals i conferències clandestines. Capmany va ser una veu compromesa amb la igualtat de gènere i la democràcia, fent servir l’art i la literatura com a eines de denúncia i resistència.
Teresa Pàmies (1919-2012), periodista i escriptora, fou una veu destacada de l’antifranquisme des de l’exili. Després de lluitar en la Guerra Civil, va continuar defensant la causa republicana des de països com França o Txecoslovàquia. La seva obra, com Testament a Praga, reflexiona sobre l’exili, la lluita obrera i la repressió franquista. Tornada a Catalunya, es convertí en una figura destacada de la literatura compromesa, abordant qüestions de memòria històrica i feminisme. Amb un estil directe i profundament humà, va esdevenir una cronista de les dificultats de la resistència política i de les seves pròpies experiències.
Montserrat Roig (1946-1991) fou una escriptora i periodista clau en la lluita cultural contra el franquisme. Va denunciar la repressió i preservar la memòria històrica amb obres com Els catalans als camps nazis, recuperant la història dels exiliats republicans deportats. Va destacar pel seu feminisme i per la seva defensa del català en un moment de censura. Va escriure per a mitjans com Triunfo i va utilitzar la literatura per donar veu als oprimits. Roig va ser una figura influent en la transició, combinant el compromís cultural amb la crítica social i política.
Jordi Pujol (1930-) va ser una figura central del catalanisme polític durant el franquisme. Va organitzar els Fets del Palau (1960), una protesta en defensa del català, que el va portar a la presó. Des de la Banca Catalana, va finançar iniciatives culturals i promogué una visió renovada del catalanisme. Posteriorment, va impulsar la creació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i esdevingué un líder polític destacat en la transició democràtica. Pujol es dedicà a preservar la identitat catalana i va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, defensant l’autonomia en un moment d’opressió.
Antoni Gutiérrez Díaz (1929-2006), conegut com el "Guti", fou un metge i líder del PSUC. Va destacar com a organitzador de la resistència clandestina contra el franquisme, liderant vagues i mobilitzacions obreres. Va defensar la llengua i cultura catalanes dins del PSUC, combinant la lluita social amb el catalanisme. Gutiérrez va ser un dels fundadors de l’Assemblea de Catalunya i un defensor dels drets socials i democràtics. Va combinar el seu compromís polític amb l'activisme sindical i la seva capacitat per unir moviments diversos sota objectius comuns de llibertat i autonomia.
Raimon Obiols (1940-), sobrenom de Josep M. Obiols, fou un polític del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) que va ser una figura rellevant de la resistència clandestina, participant activament en moviments estudiantils i polítics que lluitaven contra la repressió del règim de Franco. També va destacar per la seva activitat catalanista. Des de la clandestinitat, va col·laborar en la coordinació de l’oposició democràtica, incloent-hi l’Assemblea de Catalunya. Va treballar per connectar les lluites socials i nacionals, defensant una Catalunya democràtica i culturalment viva. Posteriorment, com a dirigent del PSC, va mantenir el seu compromís amb l’autonomia catalana i els valors del socialisme democràtic.
Antoni Tàpies (1923-2012) fou un artista internacional que utilitzà l’art com a forma de resistència cultural durant el franquisme. La seva vida i obra van estar profundament influenciades pel context polític i social del franquisme, utilitzant un llenguatge simbòlic per al·ludir temes prohibits i desenvolupar un art compromès amb les llibertats i la defensa de la identitat catalana. Amb un estil innovador i profundament simbòlic, les seves obres van denunciar la repressió i reivindicar la identitat catalana. També va participar en moviments com el Club 49, defensant la cultura catalana en un moment de censura. Tàpies va col·laborar en publicacions clandestines i en activitats culturals, contribuint a mantenir viva la consciència nacional i democràtica durant la dictadura.
Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003): Manuel Vázquez Montalbán fou un escriptor i periodista que combinà la denúncia social amb la defensa del catalanisme. Des de la seva activitat periodística en revistes com Triunfo, criticà el règim i analitzà les transformacions socials de la dictadura. Les seves novel·les, com les de Carvalho, abordaren la memòria històrica i la lluita obrera. A través de la literatura i la gastronomia, Montalbán va construir una crítica irònica i profunda contra l’autoritarisme, reivindicant una identitat catalana oberta i combativa.
