El cardenal Vidal i Barraquer
Durant la Guerra Civil, l'Església catòlica va ser objecte d'una intensa persecució a la zona republicana per part d'anarquistes i comunistes. A Catalunya, en particular, molts sacerdots i religiosos van ser assassinats, i nombroses esglésies van ser destruïdes o profanades. Això va generar un sentiment de temor que va fer que molts sectors eclesiàstics veiessin el franquisme com la solució. Ja des de l'inici del conflicte, la jerarquia va fer costat a Franco, amb la notable excepció del Cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, que tot i que va haver d'exiliar-se a causa de la violència contra l'Església a la zona republicana, es va negar a signar la Carta Col·lectiva de l'Episcopat Espanyol de 1937, en què els bisbes espanyols donaven suport explícitament el bàndol franquista. Vidal i Barraquer considerava que en aquella guerra fratricida, l'Església no havia d'identificar-se amb cap dels dos bàndols, sinó més aviat fer obra de pacificació. És per això que un cop acabada la guerra, el règim no li va permetre retornar a Tarragona, i fins i tot va pressionar la Santa Seu perquè l'obligués a renunciar al càrrec, cosa que els papes Pius XI i Pius XII no van acceptar. Va morir el 1943, a la ciutat de Friburg.
.jpg)
Aureli Maria Escarré / Presó per a capellans de Zamora
De totes maneres, a mesura que avançava el franquisme, especialment a les dècades dels 50 i 60, una part significativa de l'Església catalana va començar a distanciar-se del règim i alinear-se amb els moviments socials i culturals que criticaven la dictadura. L'ús del català a les homilies, la litúrgia i altres espais religiosos va ser un element de resistència davant de la política de centralització i castellanització. El Concili Vaticà II (1962-1965) va influir particularment en aquest canvi de rumb. Per tal de contenir el clergat dissident, cada vegada més nombrós, el règim va obrir a Zamora, el mateix 1968, una presó només per a capellans —l'única a Europa—, on majoritàriament hi havia capellans bascos i catalans.
“ L'Església catalana ha de ser una església del poble, no del poder.
Si ens agenollem davant del règim, haurem perdut la fe en la llibertat i la justícia
— Lluís Maria Xirinacs
Durant les darreres dècades del franquisme, algunes parròquies a Catalunya es van convertir en centres de reunió per a activistes polítics, sindicals i culturals. Les parròquies proporcionaven espais relativament segurs per organitzar reunions clandestines i activitats que haurien estat reprimides pel règim. Moviments com la Joventut Obrera Cristiana o la Germandat Obrera d'Acció Catòlica es van expandir i consolidar, vinculant la fe amb la lluita pels drets dels treballadors i la justícia social. El monestir de Montserrat va tenir un paper actiu en tot aquest procés, esdevenint un símbol de resistència de la identitat catalana.
La Basílica de Santa Maria del
Pi, situada al barri Gòtic de Barcelona, esdevingué un punt de trobada de
cercles culturals i joves creients compromesos amb el catalanisme i el canvi
social. Al Seminaris, com els de Manresa o Vic, especialment a partir dels anys
60 i arran del Concili Vaticà II, alguns sectors del clergat jove van començar
a mostrar una obertura més gran cap a la realitat social, el catalanisme
cultural i la justícia social, sovint en contraposició a la línia oficial.
Amb la mort de Franco el 1975, l'Església catalana, que ja s'havia distanciat definitivament del règim, va jugar un paper rellevant en el procés de democratització. Molts dels líders religiosos que s'havien oposat obertament al franquisme van participar-hi de forma activa, defensant l'amnistia per als presos polítics, la recuperació de les llibertats i l'autonomia per a Catalunya.
