Un assistent a les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar fa onejar una senyera
Les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar va ser un multitudinari festival de nova cançó catalana que es van celebrar durant vuit edicions: des de 1971 fins a 1978. L'origen del festival cal trobar-lo en la iniciativa del grup d'escoltes del poble, que va començar a organitzar recitals com una manera de recaptar fons per a poder dur a terme les activitats pròpies de l'entitat. Però el festival va créixer fins a convertir-se en el principal aparador per a la popularització de la Cançó catalana dels anys setanta, amb assistències que van arribar als 60.000 espectadors. Al mateix temps, era un focus on s'expressaven les reivindicacions de llibertat i catalanisme en la època convulsa de finals del franquisme i la Transició. Va ser allí, per exemple, on en 1975, burlant la censura, es va cantar en públic la cançó popular Els Segadors per primera vegada des de l'inici de la dictadura.
“ El franquisme volia destruir-nos com a poble,
però la nostra cultura va ser la muralla que ens va protegir,
que va mantenir viva la nostra ànima col·lectiva
— Maria Aurèlia Capmany
Amb l’acabament de la Guerra Civil, el franquisme va començar a reprimir durament els símbols catalanistes i qualsevol mena de manifestació cultural catalana; les mostres de catalanitat eren criminalitzades, perseguides i motiu de presó. El règim només tolerava aquelles expressions culturals que, per ser minoritàries, considerava que no suposaven cap mena d'amenaça per a la unitat d'Espanya. Cap activitat cultural tradicional no podia sobrepassar els límits de l’anomenat “sano regionalismo”. En aquest context, la resistència cultural, des d'iniciatives clandestines fins a manifestacions públiques més visibles durant els darrers anys del règim, va ser un moviment essencial per preservar i reivindicar la identitat de Catalunya durant la dictadura.
En l'àmbit de la música, la Nova Cançó, que no va néixer com una activitat polititzada sinó com una forma de resistència cultural, a poc a poc es va convertir en un espai de reivindicació política contra el franquisme i a favor de la llibertat. L'activitat coral de l'Orfeó Català, entitat fundada el 1891, també va jugar un paper important a través de la interpretació de cançons populars catalanes. El Palau de la Música va ser un dels pocs llocs on es podia sentir parlar en català de manera pública. La sardana també va esdevenir un símbol de resistència. Durant els anys quaranta i cinquanta les sardanes representaven l’única gran expansió per al jovent. Malgrat la derrota militar del 1939, el catalanisme continuava viu, i maldava per treure el nas allí on podia.
“ Quan no es pot desplegar la senyera, es desplega la sardana
— Pere Casaldàliga
Un altre dels principals fronts de resistència cultural va ser la preservació del català com a llengua de comunicació i expressió, especialment en àmbits privats i algunes escoles clandestines. La llengua catalana, exclosa de la vida pública i educativa, es va convertir en un símbol de la identitat col·lectiva del país. Una de les entitats més actives en la preservació i difusió del català fou Òmnium Cultural, fundada el 1961. Tot i que les seves activitats van ser inicialment prohibides pel règim, aviat es va convertir en un bastió per a la preservació de la cultura catalana, consolidant-se com una plataforma per a la promoció de la llengua, organitzant cursos clandestins de català, conferències, exposicions o premis, entre moltes altres activitats. D'altra banda, professors universitaris, escriptors i filòsofs, com Joan Fuster, Salvador Espriu o Manuel Sacristán, i moviments juvenils, com el moviment escolta o les agrupacions culturals, també van tenir un paper rellevant en la creació d'espais on el català i la cultura catalana es podien practicar i transmetre a les noves generacions.
“ La cultura catalana va ser la nostra forma de resistència pacífica
contra un règim que volia acabar amb la nostra existència com a nació
— Josep Benet
En l'àmbit de la literatura, algunes revistes i publicacions culturals, com la influent revista Serra d'Or, vinculada al monestir de Montserrat, o Els marges, van continuar editant-se. Algunes editorials, com Edicions 62, fundada el 1962, es van dedicar a publicar llibres en català i a traduir obres internacionals, fomentant la cultura i l'accés al coneixement en la llengua pròpia. L’any 1963, neix La Galera, editorial capdavantera en l’edició de literatura infantil i juvenil en català després de la guerra. El teatre i el cinema també van ser mitjans per resistir la imposició cultural franquista. En els darrers anys de la dictadura, companyies com Els Joglars i Els Comediants van contribuir a una renovació del teatre en català. Encara que la producció cinematogràfica en català va estar severament limitada, alguns cineastes van utilitzar el cinema com a mitjà de resistència. Un exemple és la pel·lícula "La pell cremada" (1967) de Josep Maria Forn. A través del contrast entre uns obrers de la construcció i els turistes que anaven a la Costa Brava a mitjan seixanta, Josep Maria Forn va establir una interessant relació entre l'emigració, el turisme i i els conflictes identitaris a Catalunya en els anys del boom econòmic.
.jpg)
Escena de ‘Non plus plis’, el primer espectacle de Comediants 1972
Grup d'escoltes
