Clandestinitat: resistir sense ser vist

Maquis: resistència clandestina

Després de la Guerra Civil, els partits polítics i altres organitzacions socials opositores al règim van ser il·legalitzades, però moltes van continuar les seves activitats de manera clandestina. Per al règim franquista, comunistes i anarquistes, sindicalistes i empresaris, tots eren igual de sospitosos. El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va ser molt actiu. Va tenir una àmplia xarxa de militants i simpatitzants que actuaven en fàbriques i barris obrers i va organitzar vagues, manifestacions i activitats clandestines de propaganda contra el règim. Alguns membres del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) també es van mantenir actius. Unió Democràtica de Catalunya, encara que de caràcter democratacristià, va mantenir una activitat clandestina en defensa dels drets democràtics i la cultura catalana. De fet, Manuel Carrasco i Formiguera, el seu fundador, va ser capturat i executat pel règim franquista quan intentava marxar a l'exili. Alguns membres d'Esquerra Republicana de Catalunya, tot i que molt debilitada després de la guerra, també van continuar la seva activitat en la clandestinat, encara que amb menys capacitat organitzativa. D'altra banda, alguns grups van recórrer a la lluita armanda, com els maquis a l'inici de la dictadura, o diverses organitzacions terroristes més endavant.  

“ El silenci dels qui lluiten a l'ombra és més fort que el soroll de les armes de l'opressor
— Vicente Aleixandre (Premi Nobel)

Els sindicats també van ser il·legalitzats pel règim, però treballant des de la clandestinitat, van tenir un paper fonamental en la mobilització dels treballadors catalans. A finals dels anys cinquanta es va fundar Comissions Obreres (CCOO), que va tenir un fort arrelament a les fàbriques catalanes i va ser clau en l'organització de vagues massives. La CNT, de tendència anarquista, es va mantenir activa durant els primers anys de la dictadura i va jugar un paper important en la reactivació del moviment llibertari als 60 i 70. Altres sindicats com la UGT també van continuar la seva lluita social i política, encara que amb menor força que en èpoques anteriors.


També a les universitats catalanes, especialment a la Universitat de Barcelona, ​​es van formar grups clandestins d'estudiants, seguint les petjades de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), fundada el 1932 i posteriorment il·legalitzada. Aquests moviments estudiantils es van fer més actius als anys 60 i 70, organitzant manifestacions i accions de desobediència civil, moltes de les quals van acabar en enfrontaments amb la policia. Posteriorment, el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la UB, fundat el 1966 com una alternativa clandestina al SEU, el sindicat oficial, va ser una organització clau en la mobilització estudiantil contra la dictadura.

Una sèrie d'organitzacions nacionalistes catalanes, com el Front Nacional de Catalunya (FNC), creat en la clandestinitat el 1940 amb l'objectiu de lluitar per la independència de Catalunya, van jugar un paper important en la creació d'un espai polític de resistència catalanista. Estat Català, una altra organització independentista, fundada abans de la Guerra Civil i prohibida durant el franquisme, també va mantenir-se activa, tant en la clandestinitat com des de l'exili. D'altra banda, organitzacions culturals com l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Òmnium Cultural o l'Assemblea de Catalunya, un organisme unitari de forces d'esquerra, nacionalistes i comunistes, creat el 1971, van ser indispensables per mantenir viva la identitat catalana i mobilitzar la societat en l'última etapa del franquisme.

Sigui com sigui, l'activisme des de la clandestinitat en diversos àmbits, des de la política o l'obrerisme fins a la cultura i l'educació, va ser fonamental per sobreviure al franquisme. Aquests moviments, encara que constantment perseguits, van mantenir viva la identitat catalana i van contribuir en major o menor mesura a la caiguda del règim.



Potser t'agraden aquestes entrades