
Visita de Franco a Barcelona
La victòria de l'exèrcit franquista el 1939 va suposar la instauració d'un règim dictatorial a Espanya comandat pel general Franco, que duraria prop de quaranta anys, fins a la mort del dictador el 1975. El partit únic del règim va ser el Movimiento Nacional, que integrava diverses faccions de la dreta espanyola, entre elles, els feixistes de la Falange, els monàrquics i els sectors catòlics conservadors. Aquest partit defensava valors com el nacionalisme espanyol, l'exaltació de la figura de Franco, l'anticomunisme o el tradicionalisme. A través del Movimiento, Franco presentava el seu règim com un "govern orgànic", en què els individus no s'havien d'organitzar en partits polítics, sinó en estructures socials tradicionals, com la família o els sindicats verticals, que agrupaven tant empresaris com treballadors sota un mateix paraigua corporatiu, eliminant la lluita de classes i la negociació col·lectiva independent. Aquests sindicats estaven sota control directe de l'Estat i prohibien les vagues o qualsevol altra forma de protesta laboral. Òbviament, qualsevol altra organització sindical o política estava prohibida.
“ Franco és un tirà que, en empunyar el poder per la força,
ha paralitzat les energies vitals d'una nació sencera
— Salvador de Madariaga
El Moviment Nacional s'encarregava de la propaganda i de l'adoctrinament ideològic, i controlava els mitjans de comunicació, l'educació i les activitats culturals. Es promovia una visió de la història i la societat completament alineada amb els valors franquistes, glorificant la Croada Nacional —que és com s'anomenava la Guerra Civil des del punt de vista franquista— i el culte a la figura de Franco com el "Caudillo de España por la Gracia de Dios", que havia salvat el país del caos republicà, del comunisme i del separatisme.

Exaltacio franquista al Poble Espanyol de Barcelona (1940)
El nou règim va suposar un impacte profund per a Catalunya a causa de la seva identitat cultural i lingüística diferencial, i el seu paper durant la Guerra Civil. La primera etapa va ser de repressió total i d'eliminació de qualsevol sentiment d'identitat catalana. Es va abolir l'Estatut d'Autonomia de 1932 i es va suprimir l'ús del català en l'administració, l'ensenyament i els mitjans de comunicació. La cultura catalana va ser esborrada de la vida quotidiana, i la senyera i altres símbols d'identitat van ser prohibits. Molts catalans que havien donat suport a la República o lluitat a la guerra van ser objecte de depuracions. Se'ls va prohibir exercir càrrecs públics, se'ls va sotmetre a judicis sumaríssims, i alguns van ser executats o empresonats. La repressió va afectar milers de persones, inclosos mestres, funcionaris, intel·lectuals i figures polítiques. Malgrat tot, alguns van començar a organitzar-se en la clandestinitat.
“ A Espanya, de cada deu caps, nou envesteixen i un pensa.
Franco sempre va ser dels que envestien
— Antonio Machado
Amb el Pla d'Estabilització de 1959, impulsat per tecnòcrates lligats a l'Opus Dei, que va obrir l'economia espanyola a l'exterior, la situació a Catalunya va començar a canviar de manera notable, encara que la repressió política continuava vigent. Barcelona i la seva àrea metropolitana van experimentar un creixement industrial ràpid, cosa que va atreure nombrosos treballadors d'altres regions d'Espanya, especialment d'Andalusia i Extremadura, provocant un canvi demogràfic significatiu. El territori també es va convertir en una important destinació turística, cosa que va ajudar a revitalitzar l'economia. El català continuava prohibit en l'educació i en els actes oficials, però va començar a haver-hi un lleu ressorgiment en cercles privats, culturals i religiosos. Durant aquesta etapa, moviments clandestins, com el sindicat Comissions Obreres (CCOO) o partits polítics catalans, com el PSUC, van començar a guanyar força, organitzant vagues i manifestacions contra el règim. La darrera etapa del franquisme va ser un període de creixent inestabilitat política i econòmica, amb l'assassinat de Carrero Blanco i la crisi del petroli del 1973, que a Catalunya també va coincidir amb el ressorgiment del catalanisme i la mobilització política.

Visita de Franco a Berga