
Capçalera inicial dels «Noticiarios y Documentales Cinematográficos» (NO-DO), creats pel règim franquista l'any 1942 amb exhibició obligatòria i en exclusiva a totes les sales de cinema d'Espanya fins al 1975. Concebut com a instrument de propaganda i control ideològic de masses, el NO-DO va projectar durant més de tres dècades una visió oficialista, triunfalista i censurada de l'actualitat del país i de la figura del dictador. (NO-DO / Filmoteca Española - Archivo RTVE)
El NO-DO —Noticiario y Documentales Cinematográficos— va ser un servei de noticiaris que es projectava obligatòriament a tots els cinemes d'Espanya abans de cada pel·lícula. El NO-DO era una de les moltes eines de propaganda que el règim utilitzava per difondre la seva ideologia i consolidar el seu poder. El règim va controlar tots els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats. La propaganda i la censura van ser instruments fonamentals per combatre el comunisme o l'ateisme, promoure la unitat nacional sota la consigna d'"España, una, grande y libre", i glorificar la figura de Franco com el líder suprem.
" Tota la propaganda franquista era un intent de reescriure la història,
de fer que la gent no entengués mai el que realment
havia passat durant la Guerra Civil
— George Orwell

Una dona cosint en una butaca a la sala d'estar d'un domicili particular al costat d'un aparell de ràdio de moble de fusta durant la dècada de 1940. Durant la postguerra i el franquisme, la ràdio —sota el monopoli informatiu de Radio Nacional de España (RNE)— va ser el principal mitjà de comunicació de masses i d'adoctrinament domèstic, difonent els «partes» oficials, radionovel·les i programes dirigits especialment al model tradicional de mestressa de casa. (Autor desconegut / Arxiu Històric - Fotografia publicitària d'època)
Radio Nacional de España (RNE) va ser fundada el 1937 com l'emissora oficial i va servir com el principal canal de propaganda franquista. Tot i que hi havia altres emissores privades, estricta supervisió de la programació, i estaven obligades a emetre butlletins del govern. Per al franquisme, la ràdio era una valuosa eina que permetia accedir fins als espais més íntims dels espanyols. Les dones, normalment recloses a casa, eren l'audiència majoritària, i el règim va fer tot el possible per adoctrinar-les amb formats aparentment inofensius, com ara radionovel·les i consultoris.

El general Francisco Franco adreçant-se al país davant els micròfons de Televisión Española (TVE) i Radio Nacional de España (RNE) des del Palau del Pardo (Madrid) durant un missatge institucional a la dècada de 1960. Des de l'inici de les emissions de TVE l'any 1956, la televisió pública va funcionar sota un estricte control governamental com a aparador dels èxits econòmics del desarrollismo i element de cohesió social entorn de la dictadura. (Autor desconegut / Archivo RTVE - Agencia EFE)
El 1958 només una de cada 20 llars tenia televisor, però això canviaria ràpidament durant la dècada següent, quan l'aparell va començar a popularitzar-se a les llars espanyoles. Televisió Espanyola (TVE), fundada el 1956, es va convertir en el canal de televisió oficial, i era utilitzada per glorificar Franco, promoure els valors del règim i evitar qualsevol mena de crítica o pluralisme informatiu. La programació era única i la mateixa per a tot el país, i seguia el ritme vital de la feina, acabant a una hora prudencial a la nit, perquè tothom pogués descansar prou. Era el somni de la dictadura fet realitat.

Portada del diari Arriba (òrgan oficial de Falange Española Tradicionalista y de las JONS) del 24 d'octubre de 1940, amb el titular destacat «Franco y Hitler se entrevistaron ayer» arran de l'entrevista d'Hendaia. Sota la Llei de Premsa de 1938 impulsada per Ramón Serrano Suñer, tots els mitjans escrits van quedar sotmesos a la censura prèvia, les consignes obligatòries del Ministerio de Información y Turismo i el control absolut de l'aparell propagandístic del Movimiento. (Hemeroteca del diari Arriba / Biblioteca Nacional de España)
Els diaris estaven controlats per l'Estat o eren supervisats pel Movimiento Nacional. Els mitjans de comunicació republicans i d'esquerres van ser clausurats, i altres, com La Vanguardia, van ser intervinguts per ajustar-los a la ideologia del règim. Es van crear diaris com l'ABC i el Diario Arriba, que es van convertir en plataformes de propaganda.
Una altra eina de propaganda va ser el futbol. Durant la dictadura, el Real Madrid es va convertir en un instrument simbòlic. Franco va aprofitar els èxits internacionals del club per projectar una imatge de grandesa en un moment en què Espanya estava aïllada internacionalment. Tot i que el favoritisme no sempre va ser explícit, el règim va facilitar recursos i influències per potenciar el Real Madrid com un emblema de la "Espanya unida" sota la dictadura. Un exemple polèmic és el fitxatge d’Alfredo Di Stéfano, envoltat d’interferències polítiques que van acabar amb l’arribada de la llegenda argentina al Madrid i no al Barça, com inicialment estava previst. A més, s’ha especulat sobre arbitratges favorables i decisions institucionals que afavorien el club madrileny en moments clau.

El capità del Reial Madrid, Amancio Amaro, aixecant el trofeu de la Copa del Generalísimo davant la llotja presidencial de l'estadi Vicente Calderón de Madrid, on aplaudeixen Carmen Polo i Francisco Franco (a la dreta, darrere l'escut de la dictadura), el 29 de juny de 1974. Durant el franquisme, el futbol de masses i els èxits internacionals dels grans clubs espanyols van ser utilitzats intensament com a eina de distracció social i de projecció exterior del règim. (Agència EFE / Archivo Gráfico)
.jpg)
Una dona gran llegint un llibre davant d'un expositor ambulant d'«Información Popular» instal·lat al carrer per la Subsecretaria de Propaganda durant la Guerra Civil Espanyola (1937-1938). La imatge reflecteix la campanya republicana d'extensió cultural i foment de la lectura popular, que contrastaria radicalment amb la censura de llibres, la purga de biblioteques i el control editorial imposats per la dictadura franquista a partir de 1939. (Autor desconegut / Biblioteca Nacional de España)