
El NO-DO —Noticiario y Documentales Cinematográficos— va ser un servei de noticiaris que es projectava obligatòriament a tots els cinemes d'Espanya abans de cada pel·lícula. El NO-DO era una de les moltes eines de propaganda que el règim utilitzava per difondre la seva ideologia i consolidar el seu poder. El règim va controlar tots els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats. La propaganda i la censura van ser instruments fonamentals per combatre el comunisme o l'ateisme, promoure la unitat nacional sota la consigna d'"España, una, grande y libre", i glorificar la figura de Franco com el líder suprem.
“ Tota la propaganda franquista era un intent de reescriure la història,
de fer que la gent no entengués mai el que realment havia passat durant la Guerra Civil
— George Orwell

Radio Nacional de España (RNE)
Radio Nacional de España (RNE) va ser fundada el 1937 com l'emissora oficial i va servir com el principal canal de propaganda franquista. Tot i que hi havia altres emissores privades, estaven sotmeses a un estricta supervisió: la programació estava controlada i estaven obligades a emetre butlletins del govern. Per al franquisme, la ràdio era una valuosa eina que permetia accedir fins als espais més íntims dels espanyols. Les dones, normalment recloses a casa, eren l'audiència majoritària, i el règim va fer tot el possible per adoctrinar-les amb formats aparentment inofensius, com ara radionovel·les i consultoris.

El Caudillo es dirigeix al país per televisió
El 1958 només una de cada 20 llars tenia televisor, però això canviaria ràpidament durant la dècada següent, quan l'aparell va començar a popularitzar-se a les llars espanyoles. Televisió Espanyola (TVE), fundada el 1956, es va convertir en el canal de televisió oficial, i era utilitzada per glorificar Franco, promoure els valors del règim i evitar qualsevol mena de crítica o pluralisme informatiu. La programació era única i la mateixa per a tot el país, i seguia el ritme vital de la feina, acabant a una hora prudencial a la nit, perquè tothom pogués descansar prou. Era el somni de la dictadura fet realitat.

Diario Arriba
Els diaris estaven controlats per l'Estat o eren supervisats pel Movimiento Nacional. Els mitjans de comunicació republicans i d'esquerres van ser clausurats, i altres, com La Vanguardia, van ser intervinguts per ajustar-los a la ideologia del règim. Es van crear diaris com l'ABC i el Diario Arriba, que es van convertir en plataformes de propaganda.
Una altra eina de propaganda va ser el futbol. Durant la dictadura, el Real Madrid es va convertir en un instrument simbòlic. Franco va aprofitar els èxits internacionals del club per projectar una imatge de grandesa en un moment en què Espanya estava aïllada internacionalment. Tot i que el favoritisme no sempre va ser explícit, el règim va facilitar recursos i influències per potenciar el Real Madrid com un emblema de la "Espanya unida" sota la dictadura. Un exemple polèmic és el fitxatge d’Alfredo Di Stéfano, envoltat d’interferències polítiques que van acabar amb l’arribada de la llegenda argentina al Madrid i no al Barça, com inicialment estava previst. A més, s’ha especulat sobre arbitratges favorables i decisions institucionals que afavorien el club madrileny en moments clau.


D'altra banda, la censura va ser un dels mecanismes més poderosos del franquisme per controlar la informació i evitar la dissidència. Des de l'inici del règim, es van aplicar estrictes polítiques de censura a tots els mitjans de comunicació, literatura, cinema, teatre i música, a través d'una oficina governamental que revisava i aprovava els textos, guions, articles i llibres abans de la seva publicació o emissió. "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, va haver de ser publicada inicialment fora d'Espanya. "La pell de brau", de Salvador Espriu, on es criticava la situació política i social d'Espanya o el "Mecanoscrit del segon origen", de Pedrolo, també van ser obres censurades. "Incerta glòria", de Joan Sales, és un exemple de les obres que, encara que finalment publicades, van ser modificades. Carles Riba, Pere Calders, Pere Quart o Avel·lí Artís-Gener van ser altres escriptors bandejats tant per la seva ideologia republicana com per l'ús del català en les seves obres.
El 1966, el ministre Fraga Iribarne va promoure la Llei de Premsa i Impremta que va suavitzar lleugerament el control directe del govern sobre la premsa, i va permetre que alguns mitjans publiquessin crítiques moderades. Però l'autocensura va continuar sent la norma, ja que els periodistes temien ser represaliats.
.jpg)