Maquis: resistència clandestina
Després de la derrota republicana a la Guerra Civil, alguns combatents guerrillers es van refugiar a les zones muntanyoses i rurals dels Pirineus per continuar lluitant contra el règim franquista. Molts d'aquests combatents venien de les files de l'exèrcit republicà i d'altres grups antifranquistes. Alguns també van participar en la Resistència francesa contra l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, cosa que els va proporcionar experiència militar i contactes internacionals. Aquest moviment es va desenvolupar principalment entre les dècades dels 40 i 50, i depenia, en gran manera, del suport dels simpatitzants locals que els proporcionaven menjar, refugi i informació. La paraula maquis procedeix del cors "macchia", que significa 'àrea de vegetació espessa', similar a la paraula catalana màquia, que fa referència a una forma de vegetació típicament mediterrània d'arbusts de fulla dura, mates i garrics. No hi ha millor definició: els maquis van sobreviure i van guerrejar entre matolls, en multitud d'ocasions en unes condicions inhumanes.
“ El maquis no fou només el que portava l'escopeta, sinó el que no va claudicar
davant la injustícia, encara que la seva lluita fos un camí de solitud
— Josep Soler Vidal
Els maquis realitzaven sabotatges contra infraestructures, ponts, ferrocarrils i centrals elèctriques. Un dels objectius era desestabilitzar la dictadura i dificultar el control del territori. També atacaven casernes i punts de control de la Guàrdia Civil i de les forces franquistes. Moltes de les seves accions eren simbòliques, i el seu objectiu final era generar suports per a una insurrecció més gran que pogués enderrocar la dictadura.
A Catalunya es va crear una xarxa de camins que connectava el sud de França, des de Prats de Molló, amb Barcelona, i que s'estenia per la Catalunya Central, entre Camprodon i Manlleu. La memòria d'aquestes rutes clandestines va generar mites i llegendes vinculats amb enfrontaments amb la Guàrdia Civil o amb les represàlies a les cases de pagès que els donaven suport.
La lluita del maquis no va reeixir a causa de la manca de suport i la dura repressió. Després de la Guerra Civil, la població estava esgotada i temia les represàlies del règim. D'altra banda, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, els aliats van prioritzar la reconstrucció d'Europa, deixant la lluita antifranquista en un segon pla. A finals de la dècada dels quaranta, el règim va intensificar la seva repressió contra els maquis, utilitzant l'exèrcit i la Guàrdia Civil per desarticular-los. Molts d'ells van ser capturats, executats o es van veure obligats a fugir de nou a França. Amb la manca de suport exterior i les condicions cada cop més difícils, la seva activitat va anar decaient, i a principis de la dècada dels cinquanta va ser pràcticament eliminada.
“ Els dos últims maquis van ser abatuts el 1957
Malgrat el seu fracàs militar, els maquis van deixar un llegat de resistència i lluita antifranquista que es va mantenir viu en la memòria col·lectiva. El seu sacrifici va ser reconegut amb el pas del temps, especialment després de la mort de Franco, quan es va començar a recuperar la memòria històrica de la resistència republicana.
Una senyalització de la Xarxa d'Espais de Memòria recorda el pas per Camprodon d'una de les rutes utilitzades pels maquis per fer incursions a Catalunya des de França, durant la dècada dels quaranta. La senyalització s'emmarca en el projecte "La ruta dels Maquis", impulsat per l'Amical Antics Guerrillers de Catalunya, que divideix en diversos trams l'itinerari seguit pels maquis, des de Molló fins a Manlleu.
.jpg)
