Els combatents caiguts


Quico Sabaté (Francesc Sabaté Llopart, 1915-1960) fou un dels guerrillers més coneguts de la resistència antifranquista a Catalunya. Originari d’Hospitalet de Llobregat, es va incorporar al moviment llibertari abans de la Guerra Civil, formant part de la CNT i participant activament en la lluita revolucionària durant el conflicte. Amb la victòria franquista, va continuar combatent des de l’exili, mantenint una intensa activitat guerrillera als Pirineus, liderant nombroses incursions des de França per atacar objectius franquistes a Catalunya. Sabaté no només protagonitzava sabotatges i accions armades, sinó que també distribuïa propaganda i buscava finançament per a la resistència. A diferència d'altres guerrillers, combinava l’acció política amb un carisma personal que li va donar una aura llegendària. Va ser descrit com "l'enemic públic número u del règim" pels mitjans de comunicació espanyols. El 1960, com tantes vegades havia fet, Sabaté va travessar els Pirineus amb el seu grup, evadint les patrulles, primer de la policia francesa i posteriorment de la Guàrdia Civil. Trobant-se refugiats al Mas Clarà, una masia de la zona muntanyosa entre Girona i Banyoles, van ser descoberts i acorralats per la Guàrdia Civil. Després d'un intens tiroteig, van morir tots els seus homes menys ell, que va aconseguir fugir, encara que greument malferit en una natja, una cuixa i al coll. Gairebé miraculosament en el seu estat, va arribar com va poder a Sant Celoni, on finalment va ser abatut. Eren les 8 del matí del 5 de gener del 1960 i Quico tenia 44 anys. La seva mort va marcar la fi d’una era en la resistència llibertària i el va convertir en un símbol de la lluita armada contra el règim


Josep Lluís Facerias (1920-1957) va ser un destacat guerriller anarquista català i militant de la CNT, que es va convertir en un símbol de la resistència antifranquista després de la Guerra Civil Espanyola. Nascut a Barcelona, es va unir a la lluita llibertària durant la guerra, lluitant en el front d'Aragó fins que és fet presoner el 1939, quan l'exèrcit de la República ja es batia en retirada. Aquest mateix any perd a la seva companya i la seva filla de mesos, assassinades quan fugien al costat de milers de refugiats a França. Va estar empresonat per la dictadura militar fins a l'any 1945. Una vegada alliberat, va optar per continuar la seva lluita contra la dictadura des de la clandestinitat. Facerias, conegut com "Face", va liderar el grup guerriller la "Partida de maqui de Facerías" que realitzava expropiacions, sabotatges i accions armades amb l’objectiu de desestabilitzar el règim i finançar l’activitat del moviment anarquista. Operava principalment a Barcelona, on sovint era perseguit per les forces policials, però el seu coneixement del terreny i les seves tàctiques d’evasió li van permetre escapar en múltiples ocasions. El seu compromís no només es limitava a l’acció directa, sinó que també intentava donar suport a la causa dels exiliats i fomentar la lluita contra la repressió franquista. No obstant això, el context polític i social de la postguerra va fer que la seva tasca fos cada vegada més perillosa i aïllada. Facerias va ser abatut el 30 d’agost de 1957 en una emboscada de la policia a l'encreuament dels actuals passejos Verdum i Urrutia amb el carrer Doctor Pi i Molist de Barcelona, on se'l recorda amb una placa al terra que diu: Josep Lluis Facerias. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la dictadura el 30 d'agost de 1957 a les 10.45 del matí. La seva mort va marcar la fi d’un dels últims grans guerrillers urbans del moviment llibertari. La seva figura continua sent recordada com a exemple de resistència i lluita per la llibertat. 


Salvador Puig Antich (1948-1974) fou un militant anarquista català i membre del grup llibertari MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). Durant els anys 70, Puig Antich va participar en diverses accions contra el règim franquista, centrant-se en l’expropiació de recursos per finançar lluites obreres i impulsar la resistència. Era conegut pel seu compromís amb els ideals llibertaris i la seva oposició frontal al franquisme. El 1973, en una operació per detenir-lo, es va produir un tiroteig amb la policia que va resultar en la mort d’un subinspector. Detingut i sotmès a un judici sumaríssim ple d’irregularitats, Puig Antich va ser condemnat a mort com a exemple dissuasiu davant el creixement de la dissidència. Malgrat les peticions internacionals per evitar l'execució, el règim de Franco va mantenir-se inflexible. El 2 de març de 1974, Salvador Puig Antich va ser executat al garrot vil a la presó Model de Barcelona, convertint-se en un símbol de la repressió franquista i de la lluita per la llibertat. La seva figura és recordada com un testimoni del sacrifici de molts joves en la lluita contra la dictadura i la injustícia. La seva mort va marcar profundament la memòria col·lectiva de la transició democràtica.


Potser t'agraden aquestes entrades