Educant en català des de la discreció

Interior de l'escola Talitha, durant el seu primer any, el 1956-1957 (Maria Teresa Codina)

M. Teresa Codina té 29 anys quan funda Talitha. Les classes comencen l’octubre de 1956, en una torre del carrer Jaume Piquet, 23, de Barcelona, “un local espacioso, alegre, sencillo, confortable y bien situado”. El tríptic de presentació del nou col·legi anuncia que “su norma será el contacto con la realidad de las cosas de la naturaleza y de la vida social, el fomento de la actividad personal y procurar que el ambiente de la escuela sea agradable e invite a trabajar”. És una escola per a nenes. El primer any té 42 alumnes. Alguns pares hi porten les seves filles perquè hi ha pocs alumnes, altres perquè la torre és molt maca, perquè hi ha molt espai, perquè és a tocar de l’estació dels Ferrocarrils de Sarrià. També hi ha els que valoren que s'hi parli en català. Els materials i els escrits oficials es fan sempre en castellà. Els comentaris i els informes dels alumnes que s’envien als pares, també. Però a l'aula, als passadissos o al pati, la llengua vehicular és el català. Només era qüestió de dissimular i d'estar preparats per quan vingués l'inspector. 

“ La mestra, quan li arribava un nen amb un manyoc de llapis que no havia demanat, ja ho sabia: esborrem la pissarra, posem ‘miércoles cuatro de abril’ i penjem la fotografia de Franco. Mentrestant, jo anava entretenint l’inspector al despatx...
 M. Teresa Codina

“A ver, el crucifijo en el centro, la Purísima a la derecha y el Generalísimo a la izquierda. ¡Y no me hagan aparejamientos extraños!”, els recorda l'inspector en una ocasió. “Sí, lo he encontrado todo en castellano, pero aquí se respira en catalán”, comenta un altre dia en acabar la inspecció. “Mirant d’esbrinar el motiu d’aquest olfacte administratiu, ens vàrem adonar que ens havíem descuidat a la porta que donava al jardí un cartellet: Tanqueu la porta, si us plau. Segurament, aquell rètol amb cal·ligrafia infantil ens havia delatat!”, recorda la M. Teresa. L'escola va anar creixent, i a mesura que es van anar ampliant cursos, els nens no van marxar mai, i el català tampoc. 


El 1939 va ser una fita tràgica per a l’escola i els seus mestres. Durant la dictadura franquista, l'ensenyament en català va ser objecte d'una repressió sistemàtica per part del règim, que pretenia imposar la unitat nacional i una sola llengua oficial: el castellà. El català es va relegar a l'àmbit privat. No era el primer cop. La reforma pedagògica i la llengua catalana ja havien quedat proscrites una vegada, durant la dictadura militar de Primo de Rivera. Amb l'arribada de Franco al poder, el català, el gallec i el basc van ser  de nou prohibits a les escoles, les universitats, els mitjans de comunicació i en qualsevol àmbit oficial. Les referències a la cultura catalana, la seva història o les seves tradicions eren suprimides, i els estudiants rebien una educació centrada exclusivament en la història i la cultura espanyola des de la perspectiva del règim franquista. Els mestres van haver de passar obligadament per l’assumpció d’unes “Nuevas orientaciones”, entrar en la dinàmica d’exculpacions, de denúncies i de “fidelidades inquebrantables”, per poder reaccedir al propi lloc de treball, si és que encara existia. I els docents que no s'alineaven amb els principis del règim podien ser depurats, expulsats o, fins i tot, detinguts. Aquesta repressió lingüística va ser especialment dolorosa en una societat on el català era l'idioma matern i quotidià de gran part de la població. 

“ L’escola franquista és l’escola del no: NO a la coeducació,
NO als pedagogs estrangers, NO al català, al basc o al gallec
— Salomó Marquès

Tot i la repressió, el català va continuar sent parlat en l'àmbit privat i familiar, i diverses iniciatives clandestines van aconseguir mantenir viva la llengua a les escoles, encara que fos només a nivell oral. Amb tot, les opcions en aquell moment eren poques, diverses i disgregades. En el llibre L’escola a Catalunya sota el franquisme, Jordi Monés destaca, per exemple, alguns parvularis de l’Ajuntament de Barcelona o l’Escola del Mar, d’iniciativa municipal. El 1941 apareixen les escoles d’iniciativa privada Virtèlia o Nausica, i el 1946, l’Escola Andersen. En anys següents apareixen altres escoles com la Santa Anna, Laietània, Sant Gregori, Thau, Elaia, Heura, l’Andersen de Vic o l’Espiga de Lleida. Són només alguns dels noms propis de la renovació pedagògica de la postguerra, la punta de llança que demostra que hi havia un col·lectiu de pares i de mestres que van treballar per fer possible una altra escola, preservant una tradició escolar catalana que venia de lluny. 

“ L'escola va ser un espai de resistència silenciosa,
on es transmetien sabers prohibits que desafiaven el règim
— Sílvia Soler

Alumnes del curs de Gramàtica Catalana de l'Agrupació Sardanista de Granollers el 1963. (Jaume Camp)

Altres institucions i organitzacions fomentaven l'ús del català en activitats educatives no formals com els esbarjos, la catequesi o les activitats culturals. Molts professors i activistes culturals van organitzar cursos clandestins de català fora del control del règim. Aquestes classes s'impartien en cases particulars, parròquies o locals privats, i permetien que les noves generacions aprenguessin la llengua, la gramàtica i la literatura catalana. El 1961, coincidint amb una major relaxació de les mesures repressives, es va fundar Òmnium Cultural per organitzar cursos de llengua i promoure l'edició de llibres i publicacions en català. Tot i que les activitats van ser inicialment il·legals i eren perseguides, l'entitat va ser una plataforma essencial per a l'ensenyament i l'ús del català. 

El 1965 va néixer l'Escola de Mestres Rosa Sensat, amb la voluntat de dedicar-se a la formació i renovació dels mestres i a la producció de llibres i material escolar en català. L'entitat neix com una escola clandestina, amb Marta Mata al capdavant i aplegant un grup d’escoles privades creades a l’entorn de la figura d’Alexandre Galí. Entre 1970 i 1975 hi va haver un període de presència tolerada de la llengua catalana a l'ensenyament, i després de la mort de Franco, encara haurien de passar més de sis anys perquè s'efectués la transferència per part de l'Estat de tots els serveis, escoles i centres educatius del país al Departament d'Ensenyament de la Generalitat, l'1 de gener de 1981. Sigui com sigui, l'ensenyament en català va sobreviure gràcies a la resistència clandestina i a l'esforç de moltes persones i organitzacions que es van negar a deixar morir la llengua. 


Potser t'agraden aquestes entrades