Un capellà amb els alumnes a les Llars Mundet
Durant el franquisme, les imposicions culturals van ser una eina fonamental de control social i ideològic. El catolicisme es va imposar com a religió oficial, i les institucions religioses van acumular un gran poder. Les festes religioses van adquirir caràcter estatal, i es van censurar llibres, cinema i qualsevol altra manifestació cultural i artística que no s'ajustessin a la doctrina catòlica. Els matrimonis civils, els divorcis i qualsevol activitat considerada contrària a la moral i als valors del règim van ser abolits o restringits.
D'altra banda, el règim promovia una visió uniforme d'Espanya. La Llei de 1941 sobre les llengües imposava el castellà com l'única llengua oficial, i prohibia expressament l'ús del català, el basc o el gallec a l'administració, l'educació, els mitjans de comunicació, o fins i tot a les misses. Els nens només podien ser educats en castellà, i els mestres i els funcionaris s'havien de comunicar exclusivament en aquesta llengua. Aquesta repressió cultural va afectar profundament la identitat i la llibertat de les diferents comunitats d'Espanya.
El franquisme és la mort de la cultura, l'assassinat de la poesia,
la imposició d'una Espanya grisa i sense ànima
— Federico García Lorca
Censura als cartells de cinema
La censura va ser una eina central per controlar la informació i les manifestacions artístiques, incloent-hi els cartells. Des de la fi de la Guerra Civil, tota producció gràfica havia de passar per un estricte sistema de revisió prèvia, regulat per la Llei de Premsa i Impremta de 1938 i posteriors normes. Organismes com ara la Delegació Nacional de Propaganda i el Ministeri d'Informació i Turisme supervisaven tant els continguts com el disseny. Es prohibien imatges que qüestionessin la moral catòlica, la unitat d'Espanya, la figura del Caudillo o l'exèrcit. Els cartells de cinema, per exemple, eren modificats per suavitzar escenes d'afecte o eliminar al·lusions polítiques. L'autocensura es va convertir en un mecanisme habitual per evitar sancions o represàlies.
El català va ser exclòs de la vida pública durant dècades. Els llibres, teatre, cinema i música en català van ser censurats o directament prohibits. La llengua també va quedar exclosa dels mitjans de comunicació. Els carrers, places i llocs públics que portaven noms en català van ser rebatejats amb denominacions en castellà, com a part del procés d'espanyolització de la vida pública. Es van reprimir també les expressions culturals populars que tinguessin alguna connotació catalanista, incloent-hi cançons, obres de teatre i celebracions tradicionals. La sardana va ser una de les poques manifestacions que va aconseguir sobreviure, encara que moltes vegades es realitzaven sota l'estricte control del règim. El mateix va passar amb els Pastorets que, encara que es van mantenir, es van desposseir de les connotacions identitàries catalanes, i es va imposar l'ús del castellà en la seva escenificació. Malgrat les dificultats, la llengua catalana va aconseguir mantenir-se viva en la clandestinitat i a les llars.
.jpg "La imposició de la llengua castellana")
