.webp)
Manifestació de treballadors de la SEAT
El 18 d'octubre de 1971, la fàbrica Seat de la Zona Franca de Barcelona va viure una protesta inèdita en aquells temps que es convertiria en un dels episodis més importants de la lluita obrera contra el franquisme. Fins aleshores, Seat, que era la fàbrica més gran d'Espanya i un símbol modèlic del règim, no havia estat mai conflictiva. La mobilització dels treballadors va ser originada per l'acomiadament dels representants sindicals sorgits de les eleccions convocades pel sindicat vertical franquista, que van guanyar els representants de Comissions Obreres, aleshores en la clandestinitat.
Des de primera hora del matí, alguns dels acomiadats van entrar a la fàbrica d'amagat per organitzar una mobilització i negociar la seva readmissió. Lluny d'escoltar cap petició, la reacció de l'empresa —i del règim— va ser cridar les forces de seguretat. Efectius de la Policia Nacional —els "grisos"— i de la Guàrdia Civil van encerclar i entrar a la fàbrica a cavall, fortament armats. La Seat es va convertir en l'escenari d'una batalla campal en què hi va haver nombrosos ferits i centenars de detinguts. Entre els ferits, Antonio Ruiz Villalba, de trenta-tres anys, soldador, que va rebre diversos trets que, dies més tard, li causarien la mort. Ho recorda un dels impulsors d'aquella protesta:
“ Els cavalls queien, perquè els treballadors tiràvem rodaments, oli i greix al terra,
i un dels policies que va caure, que tenia més por que nosaltres,
va treure la pistola i li va disparar...
— Pedro López Provencio
Antonio Ruiz Villalba no era una persona especialment significada en la lluita obrera, però es va convertir en un símbol. A la protesta del dia 18 en van seguir d'altres, amb manifestacions al carrer i aturades solidàries dels treballadors de fàbriques com Hispano Olivetti o la Maquinista Terrestre y Marítima.
.jpg)
Manifestació de treballadors de la SEAT
Catalunya era una de les regions més industrialitzades d'Espanya, amb sectors importants com el tèxtil, el metall, la construcció o la química. Això va donar lloc a una classe treballadora nombrosa i organitzada, que ja durant la Segona República i la Guerra Civil havia tingut un paper destacat en les lluites socials i polítiques. Després de la victòria franquista, les reivindicacions dels treballadors van ser reprimides, però el descontentament va persistir, sobretot perquè el creixement econòmic dels anys 50 i 60, conegut com el "milagro económico español", no es va traduir en millores substancials per a la classe treballadora. Les vagues il·legals van ser una de les formes més importants de canalitzar aquest descontentament.
Les primeres vagues van ser les del tèxtil. El 1946 i el 1947, a Manresa i Sabadell, els treballadors del sector van protagonitzar vagues en protesta per les dures condicions laborals i els baixos salaris. Tot i la repressió, aquestes mobilitzacions van marcar l'inici de la reactivació del moviment obrer a Catalunya i van mostrar que la resistència no havia desaparegut del tot.
Pocs anys després, el 1951, la vaga de tramvies va tenir un gran impacte en la resistència antifranquista a Catalunya. La vaga va començar com un boicot espontani dels ciutadans de Barcelona contra l'augment de les tarifes del tramvia i el greuge comparatiu que s'establia amb el preu del mateix servei a Madrid. Però la protesta també expressava el profund malestar per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra Civil. L'inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s'hi apuntaren i li donaren suport militants de CNT, FNC, FNEC i altres. Durant dues setmanes, gran part dels barcelonins va deixar d'utilitzar els tramvies i participà en nombroses manifestacions i durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil que fins i tot van provocar morts. El govern finalment es va veure obligat a revertir l'augment de tarifes, cosa que va ser percebuda com una victòria popular.

La vaga de tramvies de 1951
Durant els anys seixanta, les vagues a Catalunya van començar a organitzar-se més sovint, especialment en sectors industrials com el metall, la construcció i l'automoció. En aquests anys, CCOO va emergir com una de les organitzacions sindicals clandestines més actives, aconseguint penetrar en el sindicat vertical i organitzant vagues des de dins. Un exemple va ser la dels treballadors de SEAT, el 1966, en demanda de millors condicions laborals i salaris més justos. La vaga va ser reprimida, però va demostrar la capacitat d'organització de la classe treballadora catalana.
En els darrers anys del franquisme, les vagues es van multiplicar a tot Espanya, i Catalunya va ser un dels principals focus de mobilització. La vaga de la construcció de Barcelona, el 1970, va ser una de les més importants. Els treballadors exigien millors salaris i condicions laborals, en un moment en què el sector experimentava un boom a causa del creixement urbanístic de la ciutat. Aquesta vaga va durar uns quants mesos i va ser reprimida durament per les forces de seguretat franquistes. La vaga de "La Pegaso", novament a Barcelona, el 1971, també va assolir una notable dimensió.
El món universitari també va ser escenari de vagues que, tot i que van començar per demandes relacionades amb qüestions estudiantils, ràpidament es van convertir en un mitjà per exigir drets polítics i llibertats democràtiques. Els estudiants van veure la universitat com un espai per debatre i articular l'oposició al règim i, a partir de la dècada de 1960, van començar a organitzar-se de manera més efectiva a través d'organitzacions clandestines com el Sindicat Democràtic d'Estudiants Universitaris, que era una alternativa al SEU, el sindicat oficial. La policia franquista i la Brigada Politicosocial van dissoldre violentament moltes d'aquestes protestes i van detenir molts estudiants, i alguns van ser expulsats de les universitats.
“ Els treballadors en temps de franquisme es van convertir en herois anònims, lluitant no només per la seva supervivència, sinó per un futur millor per a tots
— Joaquim Amat-Piniella
%20(1).jpg)