
Indústria làctia socialitzada per la CNT el1937 (Pérez-de-Rozas / AFB)
L'activitat a la fàbrica és frenètica, però organitzada. Després de la col·lectivització, impulsada pels ideals anarquistes, els treballadors han assumit el control total de la producció i la distribució, abolint la jerarquia empresarial i establint assemblees per prendre decisions consensuades, on cada treballador té veu i vot. Tot i la guerra, l’energia no decau. L’ambient és intens però solidari, amb un fort sentiment de compromís. Homes i dones, molts d'ells sense experiència prèvia en el treball industrial, col·laboren en tasques diverses: munyir les vaques a les granges associades, processar la llet, embotellar-la i portar-la directament als barris de la ciutat o al front. Tothom aporta el millor de si mateix. Malgrat les dificultats, la fàbrica es manté en funcionament gràcies a l'esperit col·lectiu.
“ Als ulls dels revolucionaris de Barcelona he vist una esperança que mai havia conegut, una esperança que no té res a veure amb el poder, sinó amb la llibertat i la dignitat
— Simone Weil
El juliol de 1936, amb l'inici de la Guerra Civil Espanyola, Catalunya va ser escenari d'una de les revolucions socials més profundes del segle XX. Després del fracàs de l'aixecament militar a Barcelona, les forces anarquistes i els sindicats com la CNT-FAI van aprofitar la situació per iniciar un procés de col·lectivització massiva. Milers de fàbriques, comerços i terres agrícoles van ser expropiades i passades a mans dels treballadors, que les van gestionar col·lectivament. Sectors clau de l'economia, com el transport, la indústria o fins i tot hospitals, van quedar sota control obrer. Les noves formes de gestió, basades en assemblees i consells, van transformar radicalment el funcionament de l'economia catalana. Catalunya va viure també episodis intensos de repressió contra l'Església, amb la crema de temples i la persecució de religiosos, en gran part a causa del sentiment anticlerical de les milícies anarquistes i comunistes.

Aquest procés revolucionari, únic en la història contemporània europea, amb Barcelona com a nucli central, va suposar un experiment social sense precedents en què el treball es va transformar en una eina de resistència contra el feixisme i un exemple d’autogestió obrera durant un dels períodes més difícils de la història d’Espanya. El procés va ser el resultat de dècades de lluita sindical i anarquista, i va significar una ruptura amb el sistema capitalista tradicional, per construir una societat sense classes ni explotació, basada en els principis de l'autogestió. Tot i que les col·lectivitzacions van ser majoritàriament impulsades pels anarquistes, van comptar amb el suport de sectors republicans i marxistes.
“ Ens
van dir que lluitàvem per la llibertat,
però vam oblidar que aquesta no pot
néixer de l’odi
— Joan Sales
La revolució social es va mantenir viva fins al final de la guerra, però tot i que va portar canvis profunds a l'estructura econòmica i social de Catalunya, també va generar tensions internes dins del bàndol republicà, especialment amb el govern de la Generalitat i els comunistes, que no donaven suport incondicional al model anarquista i feien mans i mànigues per controlar la situació. Inevitablement, aquestes desavinences van debilitar el bàndol republicà i van ser una de les causes directes de la derrota final davant de l'aixecament militar.
