Indústria làctia socialitzada per la CNT el1937 (Pérez-de-Rozas / AFB)
L'activitat a la fàbrica és frenètica, però
organitzada. Després de la col·lectivització, els treballadors han assumit el
control total de la producció i la distribució, abolint la jerarquia
empresarial i establint assemblees per prendre decisions consensuades, on cada
treballador té veu i vot. Tot i la guerra, l’energia no decau. L’ambient és
intens però solidari, amb un fort sentiment de compromís. Homes i dones, molts
d'ells sense experiència en el treball industrial, col·laboren en tasques
diverses: munyir les vaques a les granges associades, processar la llet,
embotellar-la i portar-la directament als barris de la ciutat o al front. Malgrat les dificultats, l'esperit col·lectiu manté en
funcionament la fàbrica.
“ Als ulls dels revolucionaris de Barcelona he vist una esperança que mai havia conegut,
una esperança que no té res a veure amb el poder, sinó amb la llibertat i la dignitat
— Simone Weil
El juliol de 1936, amb l'inici de la Guerra Civil Espanyola, Catalunya va ser escenari d'una de les revolucions socials més profundes del segle XX. Després del fracàs de l'aixecament militar, les forces anarquistes i els sindicats com la
CNT-FAI van aprofitar el
context per iniciar un procés de col·lectivització massiva. L’onada revolucionària es va
estendre ràpidament per ciutats com Terrassa, Sabadell, Mataró, Granollers,
Igualada i altres nuclis industrials, on fàbriques tèxtils, tallers
metal·lúrgics, transports i serveis públics van passar a mans dels
treballadors. Es van crear col·lectivitats agràries en zones com el Baix
Llobregat i l’Anoia, on es van repartir terres abandonades o expropiades i es
va establir una gestió cooperativa del camp, mantenint l'activitat econòmica i
assegurant els subministraments a la rereguarda. Les noves formes de
gestió, basades en assemblees i consells, van transformar radicalment el
funcionament de l'economia catalana.
Aquest procés revolucionari, únic en la història
contemporània europea, amb Barcelona com a nucli central, va suposar un
experiment social sense precedents. El procés va significar una ruptura
amb el sistema capitalista tradicional, per construir una societat sense
classes ni explotació, basada en els principis de l'autogestió i la propietat
col·lectiva. Tot i que les col·lectivitzacions van ser majoritàriament
impulsades pels anarquistes, van comptar amb el suport de sectors republicans i
marxistes. En aquest context, també es van viure episodis intensos de repressió contra l'Església, amb la crema de temples i la persecució de religiosos, en gran part a causa del sentiment anticlerical de les milícies anarquistes i comunistes.
“ Ens
van dir que lluitàvem per la llibertat,
però vam oblidar que aquesta no pot
néixer de l’odi
— Joan Sales
La revolució social es va mantenir viva fins al final de la guerra, però tot i que va portar canvis profunds a l'estructura econòmica i social de Catalunya, també va generar tensions internes dins del bàndol republicà, especialment amb el govern de la Generalitat i els comunistes, que no donaven suport incondicional al model anarquista i feien mans i mànigues per controlar la situació. Inevitablement, aquestes desavinences van debilitar el bàndol republicà i van ser una de les causes directes de la derrota final davant de l'aixecament militar.
