.jpg)
Camp de refugiats d'Argelès-sur-Mer
El fred de l'hivern és intens, i la tramuntana aixeca la sorra de les platges on s’ha habilitat el camp, colpejant sense pietat les tendes rudimentàries o directament els cossos exposats dels refugiats. Els dies comencen amb llargues cues per aconseguir alguna cosa de menjar, encara que sigui de baixa qualitat: una mica de pa, una sopa aigualida o, si hi ha sort, alguna llauna de sardines. Els més afortunats han aconseguit mantes, però molts altres dormen directament damunt de la sorra, sense cap protecció contra les baixes temperatures. Les malalties com la disenteria són freqüents, i l’absència de medicines empitjora les condicions sanitàries. Les famílies es mantenen unides com poden. Els homes són pressionats per inscriure’s a les brigades de treballadors estrangers a canvi de no ser deportats. L’ambient és de resignació, però també de resistència. Alguns organitzen petites assemblees clandestines per mantenir viu l’esperit de lluita, mentre que altres escriuen cartes a familiars llunyans, amb l'esperança de sortir d’aquell forat. Al camp, la vida és una espera incerta, sense informació ni espectatives clares de futur. Hores de fam, de fred i d’enyorança per la pàtria perduda...
“ En els camps de refugiats, la humanitat quedava suspesa,
entre la desesperança i la resistència de continuar sent persones
— Joaquim Amat-Piniella
.jpg)
Camp de refugiats al sud de França
Després de la Retirada de 1939, molts refugiats republicans espanyols, una vegada travessats els Pirineus, van ser internats en camps de concentració al sud de França. Aquests camps, creats improvisadament, van acollir milers de persones en condicions molt precàries. El camp d'Argelès-sur-Mer va ser un dels més grans i un dels destins principals. Estava ubicat a la platja, a l'aire lliure, i els refugiats vivien en condicions terribles, gairebé sense menjar ni una higiene adequada. Similar a Argelès, els camps de Saint-Cyprien i Bacarés, també estaven situats a la costa. Més al nord, el camp de Rivesaltes, va ser un dels darrers a obrir-se. Unes 15.000 persones hi van ser allotjades en barracons, i encara que les condicions eren millors que en els camps més antics, era conegut com "el camp de la vergonya". A l'interior del país, el camp de Gurs, a prop de la ciutat de Pau, i el de Bram, a la regió d'Aude, van patir problemes similars.
“ Dels 450.000 refugiats republicans que van travessar la frontera,
prop de 275.000 van ser confinats en camps de concentració francesos
— Universitat de Barcelona
Aquestes camps són un símbol del patiment i de la pèrdua que van haver d'afrontar els refugiats republicans. Sovint estaven sobrecarregats, amb una infraestructura inadequada i precària. L'allotjament era bàsic, en barracons de fusta o tendes de campanya, amb poc espai per a cada persona. La falta d'aigua potable, d'instal·lacions sanitàries o de serveis mèdics provocava brots de malalties infeccioses i problemes de salut generalitzats entre els interns. La manca d'aliments era habitual, i els interns havien de subsistir amb racions insuficients. Per si fos poc, els camps no estaven ben equipats per a les condicions climàtiques extremes, sigui el fred de l'hivern o la calor de l'estiu, fet que va provocar malalties i problemes de deshidratació. Molts refugiats van romandre-hi durant mesos, i fins i tot anys.
Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial el 1939, molts dels exiliats van ser mobilitzats pel govern francès per fer treballs forçats en l'anomenada Companyia de Treballadors Estrangers. Altres van ser capturats pels alemanys, després de la invasió de França el 1940. Més de 9.000 republicans espanyols, molts d'ells catalans, van ser deportats a camps de concentració nazis com Mauthausen, Buchenwald i Dachau, on la majoria van morir. En aquests camps solien ser identificats amb un triangle blau que els catalogava com a "apàtrides".



