.jpg)
Refugiats a la gare du Boulou (August Chauvin)
Una multitud col·lapsa la frontera. Entre els refugiats hi ha tota mena de gent, alguns aparenten ser extremadament pobres i semblen consumits per la gana. Van mal vestits, amb velles i desgastades peces de roba, uniformes esquinçats o fins i tot mantes. Hi ha també alguns homes i dones amb una bona aparença, que semblen gent de classe alta, i funcionaris acompanyats de les seves famílies. Alguns dels refugiats fa la impressió que porten amb si totes les seves possessions terrenals carregades en maletes, fardells i bosses de totes les mides, algunes lligades en grans mocadors. En realitat, és menys el poc que carreguen que el molt que deixen enrere.
“ Travessar els Pirineus no va ser només creuar muntanyes, va ser deixar enrere
vides senceres, sabent que potser mai no les tornaríem a trobar
— Teresa Pàmies

El 28 de gener de 1939, en una jornada marcada per la desesperança i la desolació, les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Barcelona, ja a les acaballes de la Guerra Civil. S'estima que durant aquells mesos de gener i febrer, entre 450.000 i 500.000 persones, inclosos combatents republicans, civils, intel·lectuals, polítics i famílies senceres, van fugir travessant els Pirineus cap al sud de França, en condicions extremadament dures, suportant el fred de l'hivern i els constants bombardejos, escapant de l'ocupació franquista i les previsibles represàlies. França preveia l’arribada de només 2.000 persones diàries, però la realitat va superar qualsevol previsió, col·lapsant els recursos disponibles. El govern francès, que inicialment havia estat reticent, finalment va obrir les fronteres. Tot i això, la recepció va ser precària. Molts van ser internats a camps de refugiats improvisats, com Argelès-sur-Mer, Saint-Cyprien o Gurs. La resta dels refugiats van ser distribuïts en altres opcions provisionals en municipis que els van acollir, mentre alguns van aconseguir refugi en domicilis particulars o van trobar sortides cap a tercers països amb l'ajuda d'organitzacions internacionals.
Les imatges de les llargues files de refugiats en direcció a la frontera són un símbol de la derrota militar de la República, però també de la recerca de llibertat dels vençuts; un testimoni silenciós de la fi d'una etapa i de l'inici d'un futur incert per a molts. La Retirada de 1939 va ser el punt de partida d'un llarg exili que, per a alguns, no va acabar fins a la mort de Franco el 1975.
“ L'exili no és un viatge cap a l'oblit,
sinó una travessia cap a l'esquinçament de l'ànima
— Víctor Hugo


