

Exiliats a bord del Sinaia, rumb a Mèxic
El Sinaia va partir de Sète, a França, el 25 de maig de 1939 amb 1599 persones a bord, la majoria —953— homes més grans de 15 anys, que amb el final de la Guerra Civil s'havien refugiat a França, on havien estat internats en camps de concentració. En la seva travessia des de la ciutat de Sète, a la costa mediterrània francesa, fins al continent americà, el vaixell va travessar l'estret de Gibraltar, i els passatgers va poder entreveure el Penyal enmig de la boira. Molts d'ells no tornarien a estar mai tan a prop d'Espanya. Va arribar al port mexicà de Veracruz dinou dies després, el 13 de juny. "No us rebem com a nàufrags de la persecució dictatorial", els va dir el representant del llavors president Lázaro Cárdenas, en rebre'ls al mateix port, "sino com a exponents de la causa immortal de les llibertats de l'home".
El Sinaia va ser el primer gran vaixell que va arribar a Mèxic amb un nombrós grup d'exiliats espanyols, després del triomf dels revoltats a la Guerra civil espanyola. No va ser el primer ni seria l'últim, però va esdevenir un símbol de l'exili massiu perquè va significar el començament de l'arribada d'uns 20.000 refugiats que havien acceptat l'oferta d'acolliment de Lázaro Cárdenas, el president mexicà. Mèxic va ser l'únic país llatinoamericà que no reconeixeria mai el govern del dictador Franco, sinó el Govern de la Segona República, i després de França, va ser el país que més refugiats va acollir. La majoria van ser treballadors i professionals, però també van arribar intel·lectuals de renom. Al mateix Sinaia van arribar escriptors, poetes i artistes. Inevitablement, l'arribada de la "flor i nata" de la intel·lectualitat espanyola va enriquir tots els àmbits de la societat mexicana.
“ Viure en l'exili és viure entre dues llums,
la de la terra que deixes i la de la terra que t'acull
— Ramon Xirau

L'arribada del Sinaia a Veracruz
França va ser el destí immediat per a la majoria dels exiliats republicans, inclosos els catalans. Després d'uns primers mesos d'incertesa, una part significativa de la diàspora catalana es va assentar al país de forma més permanent, sobretot a ciutats com París i Tolosa, a causa de la proximitat geogràfica i de les oportunitats polítiques i culturals que oferia l'exili en sòl europeu. Altres, en menor nombre, es van instal·lar al Regne Unit, des d'on es van involucrar en activitats polítiques i culturals relacionades amb la resistència contra el franquisme. També hi va haver una part de l'exili català, encara que menys nombrosa, que va fer cap a la Unió Soviètica i altres països del bloc socialista, especialment aquells amb una vinculació ideològica amb el comunisme. Però un grup molt nombrós de catalans va decidir provar sort a l'Amèrica Llatina.
Els països llatinoamericans van jugar un paper fonamental en l'acollida i el desenvolupament de les vides de molts exiliats catalans. Al continent ja existien comunitats catalanes establertes des del segle XIX, a causa de la migració econòmica, sobretot a països com Argentina i Cuba, i algunes d'aquestes comunitats ja tenien institucions i centres culturals, on els nouvinguts podien mantenir-se connectats amb la seva identitat d'origen. A més, molts dels valors polítics i culturals dels exiliats, com el republicanisme, van trobar ressò en les societats llatinoamericanes, que també estaven immerses en processos de lluites polítiques. Països com Mèxic, Argentina, Xile o Uruguai, van adoptar mesures favorables perquè els exiliats republicans, inclosos els catalans, continuessin exercint les seves professions, ja fos en l'àmbit acadèmic, artístic, industrial o empresarial, contribuint al desenvolupament econòmic i cultural de les comunitats d'acollida.
Mèxic, sota el govern de Lázaro Cárdenas, va ser especialment generós, oferint asil i suport a milers de refugiats. Cárdenas veia als republicans espanyols portadors de talent intel·lectual, artístic i tècnic que podria contribuir al desenvolupament del país. És el cas de Pere Bosch i Gimpera, que es va integrar a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va desenvolupar una brillant carrera com a investigador i professor, o el filòsof i pedagog Joaquim Xirau, que va ser un dels intel·lectuals catalans més influents del seu temps i una figura clau en la formació d'una nova generació de pensadors al país. L'estada a Mèxic de Josep Carner, considerat el "Príncep dels Poetes Catalans", va ser breu, però la seva presència va ajudar a connectar els cercles intel·lectuals del país amb els corrents literaris catalans. Joan Sales, conegut per la seva novel·la "Incerta glòria", també es va exiliar a Mèxic, on va treballar com a editor i va fundar "Quaderns de l'Exili", una de les moltes publicacions que van ajudar a mantenir viva la literatura catalana durant els anys de la dictadura franquista. Buenos Aires i altres ciutats llatinoamericanes també es van convertir en centres neuràlgics d'empreses i negocis fundats per exiliats, que van aprofitar les xarxes comercials i industrials que ja existien entre Catalunya i l'Amèrica Llatina abans de la guerra. Sigui com sigui, l'exili no només va ser un refugi vital on molts catalans van reconstruir les seves vides, sinó també un entorn fèrtil que els va permetre continuar desenvolupant la seva activitat, aportant noves perspectives a les arts, les ciències, la literatura, l'economia i el pensament dels països d'acollida.



