.jpg)
La taula presidencial dels Jocs Florals a Perpinyà el 1950, amb Pau Casals, entre d’altres
Durant l'exili, després de la Guerra Civil, moltes institucions i entitats culturals van esdevenir fonamentals en la preservació de la cultura, la llengua i la identitat catalana, així com en la denúncia del règim franquista a escala internacional, mantenint viu l'esperit de resistència cultural i política. Entre elles, els Casals Catalans, es van convertir en centres d'acollida i en llocs de socialització del catalanisme, on la llengua, les tradicions populars i la memòria republicana es van mantenir intactes. Aquests espais van tenir també la funció de mantenir viva la connexió amb la terra d'origen, malgrat la repressió que es vivia a Catalunya, i de llegar un patrimoni cultural a les generacions posteriors.
“ Els casals catalans són els nous monestirs de la nostra cultura; són allà on la nostra llengua, la nostra història i els nostres ideals es conserven en plena foscor
— Víctor Balaguer
Colònia infantil de Mas d'Orca, escola i orfenat finançat pel Casal de Catalunya de Buenos Aires durant la Guerra Civil
De Casals Catalans se'n van crear arreu del món. Alguns ja existien abans de la guerra, fundats per emigrants catalans en dècades anteriors, com els de Buenos Aires (1886), Mèxic DF (1906) o Montevideo (1926). Altres, com els de Londres (1940), Ginebra (1944), París (1945) o Caracas (1956), es van fundar amb l'arribada dels nous emigrants. Aquests espais es van convertir en punts de trobada proporcionant als exiliats un sentit de comunitat i suport mutu. Als casals s'hi organitzaven activitats culturals, classes de català, esdeveniments literaris i musicals o celebracions de festes tradicionals com Sant Jordi o la Castanyada. En molts casos, eren els llocs on es trobaven intel·lectuals, escriptors i polítics, que continuaven treballant per mantenir viu l’esperit de la República. També van funcionar com a plataformes de resistència política des d'on es donava suport a la dissidència i a l’oposició al franquisme a l'interior del país. A més, van contribuir a internacionalitzar la causa catalana a través de conferències i contactes amb mitjans de comunicació i organitzacions internacionals.
A banda dels Casals, altres entitats culturals i polítiques van aportar el seu gra de sorra. Diversos músics i poetes van fundar associacions per divulgar la poesia i la música tradicional catalana, com l'Orfeó Català de Mèxic. A París, institucions com l'Institut de Cultura Catalana organitzaven conferències i activitats culturals per connectar els exiliats amb la terra d'origen. També a París, es fundà l'Agrupació d’Artistes Catalans per donar visibilitat als creadors exiliats i promoure l’art català. Moltes entitats van editar publicacions, revistes i butlletins per mantenir informada la diàspora i difondre continguts literaris, polítics i culturals. A més, aquestes publicacions sovint es distribuïen clandestinament a Catalunya. Les institucions polítiques com el Consell Nacional de Catalunya també van ser claus per a la internacionalització del conflicte català. El Conselll fou fundat el 1939 a França pel president Companys després de dissoldre el govern català, amb la voluntat de representar la Generalitat a l'exili. Després de l'afusellament de Companys i l'ocupació nazi de França el 1940, un grup d'exiliats catalans, impulsats pel doctor Josep Trueta, va decidir continuar la tasca del CNC a Londres, aplegant tots els resistents catalans independentment de la ideologia o el partit. Sigui de la forma que sigui, centenars d'entitats culturals i polítiques a l'exterior van contribuir a mantenir viva la flama de la catalanitat durant els anys foscos de la dictadura.
