
Josep Irla amb una delegació catalana a la tomba del soldat desconegut a l’Arc de Triomf de París
El gener del 1939, davant l'ofensiva final de les tropes franquistes i amb la caiguda de Barcelona, el govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Lluís Companys, es va veure obligat a travessar la frontera cap a França, com van fer desenes de milers de republicans. Companys es va instal·lar inicialment a París, on va continuar actuant com a president de la Generalitat a l'exili, intentant coordinar la resistència republicana. Tot i això, l'agost de 1940, durant l'ocupació nazi de França, va ser arrestat per la Gestapo amb la col·laboració de la policia franquista, extradit a Espanya i afusellat el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc. Aquest acte repressiu va ser una mostra de l'acarnissament del franquisme cap a les institucions catalanes i va marcar una fita de dolor per a l'exili català.
Després de l'afusellament del president Companys, l'exili català va designar com el seu successor Josep Irla, que fins aquell moment havia estat el president del Parlament de Catalunya. Irla va assumir la presidència el 1940, i Antoni Rovira i Virgili, intel·lectual, periodista i historiador, va ser nomenat per substituir-lo a la presidència del Parlament. Ambdós, malgrat les circumstàncies extremadament adverses, van treballar per mantenir la unitat de l'exili català i preservar la legitimitat de les institucions catalanes a l'exterior.

Josep Irla
Durant aquest període, l'acció del govern a l'exili va ser principalment simbòlica i de representació, ja que les condicions de la Segona Guerra Mundial i la consolidació posterior del règim franquista impedien qualsevol mena d'actuació real a Catalunya. A més, amb l'inici de la Guerra Freda, la situació de la causa republicana a l'exterior es va complicar encara més, pel fet que les potències occidentals van començar a veure el règim de Franco com un aliat contra el comunisme, cosa que va reduir les esperances de restaurar la democràcia a Espanya.
El 1954, després de 14 anys d'Irla en el càrrec, Josep Tarradellas, que havia estat conseller de la Generalitat abans de la guerra i exiliat des del 1939, va ser elegit nou president. Tarradellas va assumir el càrrec amb un doble repte: mantenir la legitimitat del govern a l'exili i buscar una via de reconciliació per a la recuperació de les institucions catalanes. Des de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau, una petita localitat propera a Tours (França), Tarradellas es va convertir en un interlocutor per als diferents sectors del catalanisme, malgrat les dificultats econòmiques i polítiques de l'època. El seu objectiu era evitar la desaparició de la Generalitat com a símbol i preparar-la per a un possible retorn si la situació a Espanya canviava.
“ La lluita per la llibertat de Catalunya és la lluita per la dignitat de la seva gent.
No permetrem que s'apagui la nostra veu
— Josep Tarradellas

Les institucions polítiques catalanes a l'exili escullen Josep Tarradellas com a president de la Generalitat
El retorn dels exiliats catalans després de la dictadura franquista va començar a concretar-se a partir de la mort de Franco el 1975 i l'inici de la Transició. El 1977, amb la legalització dels partits polítics i les primeres eleccions democràtiques, el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, va reconèixer la legitimitat de la Generalitat a l'exili i va negociar directament amb Tarradellas el seu retorn a Catalunya, que es va produir el 23 d'octubre del 1977, on, des del balcó del Palau i davant d'una multitud que l'aclamava, va pronunciar el seu històric "Ja soc aquí!". Aquesta data es considera simbòlica, ja que va marcar la restauració de la Generalitat de Catalunya, suspesa des de la Guerra Civil.
Encara que no reconegut internacionalment, el govern de la Generalitat a l'exili va ser un símbol de resistència i de la continuïtat institucional de la Catalunya democràtica durant el règim franquista, i el seu paper va ser fonamental en el procés de recuperació cultural de Catalunya amb la fi del règim. El retorn de Tarradellas i molts altres exiliats va suposar un enllaç entre les generacions que havien viscut la Segona República i les noves generacions nascudes sota la dictadura.
.jpg)