
El carrer és ple d’estudiants. Els crits de “Llibertat!” i “Democràcia!” ressonen amb força, mentre algunes pancartes, fetes amb presses durant la nit, s’alcen sobre els seus caps. Un grup vigorós distribueix fullets entre la multitud, amb consignes contra la repressió. La tensió es palpa en l'ambient, però també es palpa la determinació. Els vehicles de la policia, armats amb porres i escuts, no tarden en arribar. Els manifestants dubten, però el crit valent d’algú del capdavant els anima a mantenir-se ferms. I llavors comencen les càrregues. Alguns estudiants intenten resistir pacíficament, però molts corren cap als carrers propers, intentant evitar ser colpejats o arrestats. Els llibres i les pancartes cauen i s'escampen al terra, però l’esperit de la protesta no s’ensorra. Fins i tot n'hi ha alguns que encara continuen cridant.
“ A les aules i als carrers, els estudiants van encarnar la resistència;
la seva lluita era un crit de canvi enmig del silenci imposat
— Montserrat Roig
Després de la Guerra Civil, Franco va implantar un règim autoritari que cercava el control total de la vida política, social i cultural del país. Durant les primeres dues dècades del franquisme, les universitats estaven controlades pel SEU, el Sindicat Espanyol Universitari, una organització estudiantil falangista que servia com a aparell ideològic del règim. Tot i això, cap a finals dels anys 50, les tensions socials i polítiques a Espanya van augmentar, i les universitats es van convertir en un espai de crítica i debat. A la Universitat de Barcelona van començar a formar-se petits grups de resistència clandestina, vinculats principalment al PSUC, i grups catalanistes com el Front Universitari de Catalunya van començar a tenir un paper rellevant. La primera vaga estudiantil del 1956 va ser reprimida durament per la dictadura.
.jpg)
A partir de la dècada dels 60, els estudiants universitaris, en particular de la Universitat de Barcelona, van començar a expressar un descontentament creixent amb el règim, i la mobilització es va convertir en una eina de lluita pels drets democràtics, l'autonomia i la defensa de la llengua i cultura catalana. Durant aquests anys, les protestes estudiantils es van multiplicar, amb vagues, manifestacions i actes de desobediència, com ara l'ocupació d'universitats i les protestes massives contra la repressió. El 1966, la Caputxinada va ser un episodi emblemàtic de la mobilització estudiantil catalana, propiciant la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Com en altres parts d'Espanya, les influències de moviments internacionals, com el Maig del 68 francès, van ser claus per a l'empoderament dels estudiants catalans.
“ Les reivindicacions polítiques van ser l'espurna que va encendre la flama de la resistència; a cada manifestació es forjaven els fonaments d'un futur millor
— Josep Pla
A la dècada dels 70, la mobilització estudiantil a Catalunya es va radicalitzar encara més, en paral·lel a l'esgotament del règim franquista. Els estudiants no només demanaven millores en el sistema educatiu i la fi de la repressió, sinó també l'autonomia i el reconeixement de la seva llengua i cultura. La Universitat Autònoma de Barcelona, fundada el 1968 i encara controlada pel règim, es va convertir en un nou focus de mobilització, un espai on les idees d'oposició es van expandir ràpidament. Les vagues estudiantils i protestes del 1971 i 1972 van fer visibles les creixents demandes de canvi polític. En molts casos, els estudiants catalans estaven estretament vinculats amb moviments obrers, especialment al cinturó industrial de Barcelona, cosa que va unir les lluites polítiques i socials. Molts dels activistes estudiantils d'aquella època es van convertir en líders importants durant la Transició democràtica.
.jpg)
.jpg)
Facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, maig de 1968 (Josep Pagà Carbonell)