.jpg)
Propaganda clandestina a la Universitat
El vestíbul de la universitat està ple d'estudiants. És un acte multitudinari, aparentment tranquil, però carregat de tensió. De sobte, des dels pisos superiors, un grup d’activistes amb el rostre mig ocult per bufandes, llança centenars de pamflets que suren uns instants en l’aire abans de caure damunt dels caps de la gent. Alguns intenten agafar-los al vol, altres els recullen ràpidament de terra. Els més atrevits els llegeixen en veu alta, però la majoria els guarden ràpidament a les butxaques, temorosos que algú els vegi amb material prohibit. També n’hi ha que els trepitgen o els ignoren, massa porucs per prendre partit. Les autoritats arriben en qüestió de minuts. Els agents es barregen entre la multitud, amb l'esperança d'enxampar algun sospitós. Però ja fa estona que han desaparegut. En els temps que corren, fins i tot un gest tan simple com aquest, és un acte de valentia heroica.
“ Els dictadors com Franco neguen la veu al poble,
però el poble, tard o d'hora, acaba trobant la seva pròpia veu
— Miguel Hernández
Durant la dictadura, les idees oficials que s'aprenien a l'escola, no eren les úniques que es propagaven. Molts llibres, pamflets, missatges ocults, i monografies sobre teoria política o pasquins circulaven de mà en mà sense que el règim ho pogués evitar. L'ús de pamflets va ser una manera eficaç de difondre missatges breus, convocatòries de vagues, manifestacions o denúncies contra la repressió. Solien distribuir-se en llocs públics, universitats, fàbriques o barris obrers, i sovint es deixaven en llocs estratègics o es llançaven des de finestres i terrats. Eren difícils de rastrejar, ja que podien ser impresos de forma ràpida i anònima, i en molts casos es fotocopiaven per facilitar-ne la distribució.
L'ús de grafitis i pintades a les parets de les ciutats i pobles també va ser una altra eina simbòlica però eficaç. Missatges com "Llibertat", "Amnistia" o símbols com la falç i el martell es dibuixaven als murs, especialment a barris obrers i universitaris, com a forma de fer visible als espais públics l'oposició, encara que només fos de manera fugaç, abans de ser esborrades per les autoritats.

Una altra via per difondre informació prohibida va ser mitjançant la premsa clandestina. Diversos grups polítics, sindicats i organitzacions estudiantils o culturals publicaven diaris i butlletins de manera il·legal per difondre les seves idees i coordinar accions. Aquestes publicacions eren fonamentals per a la circulació d'idees opositores i per trencar el monopoli informatiu que controlava el règim a través de la propaganda i la censura. Exemples d'aquests mitjans eren el diari "Treball" del PSUC o els butlletins anarquistes que publicava la CNT. Aquestes publicacions eren produïdes i distribuïdes de forma molt rudimentària, sovint amb impremtes casolanes, i la seva distribució era altament perillosa, ja que la policia franquista perseguia aquells que les imprimien o distribuïen. En aquest context, l'exili va ser un element important. Des de l'estranger, molts líders polítics i sindicals van continuar les activitats contra el règim, i enviaven materials de propaganda, finançament i suport logístic als grups clandestins a l'interior de Catalunya, que va permetre als grups opositors resistir i afeblir a poc a poc el control de la dictadura sobre la societat.
D'altra banda, la censura franquista prohibia publicar en català. Tot i això, revistes i llibres en català circulaven clandestinament, moltes vegades impresos a l'estranger o en impremtes secretes. Edicions 62, fundada el 1962, va ser una de les principals editorials que publicaven en català, i encara que intentava operar dins de la legalitat, sovint estava sota el control i amenaça de la censura. "Serra d'Or", una revista editada pels Monjos de Montserrat, també va aconseguir mantenir-se activa, sovint esquivant la censura, contribuint a preservar la identitat cultural catalana.


.webp)