
El Camp Nou
El Camp Nou bull d’expectació, com qualsevol dia de partit. Els carrers que envolten l’estadi s’omplen de seguidors amb bufandes blaugranes. Les banderes catalanes són rares; la censura les prohibeix. No obstant això, aprofitant l'anonimat que proporciona la multitud, algunes es despleguen amb astúcia, entre aplaudiments i mirades còmplices. A l’interior, l’ambient és vibrant. Els seguidors canten, no només per animar l’equip, sinó també per alliberar una energia continguda, una declaració simbòlica d’identitat. Els crits del públic es barregen amb les narracions dels locutors oficials que intenten mantenir el to estrictament esportiu, mentre les forces de seguretat del règim vigilen de prop, atentes a qualsevol signe d’insubordinació. Durant el partit, l’emoció és intensa. Cada gol del Barça és una explosió de joia, però també un gest de desafiament, una celebració que sembla transcendir el futbol.
“ Cada gol que celebràvem era més que un gol,
era un crit de llibertat en un país on el silenci era la norma
— Joaquim Maria Puyal
El franquisme utilitzava el futbol i altres esports com a formes de fomentar la unitat d'Espanya i exaltar els valors nacionalistes. A Catalunya, en canvi, l'esport va esdevenir en un vehicle per a l'expressió de la identitat catalana, una manera pacífica de desafiar la repressió. En lloc de confrontar directament el règim amb actes violents, l'esport català es va convertir en una plataforma de resistència, i on els valors de la llibertat i la democràcia es mantenien vius a través de l'expressió col·lectiva. Un dels exemples més emblemàtics va ser el Futbol Club Barcelona. El Barça, conegut com a "Més que un club", era percebut per molts catalans com un símbol de la identitat catalana i un bastió d'oposició al règim.

Josep Sunyol
Durant els primers anys del franquisme, el Barça va patir també la repressió dels seus directius. El president del club durant la Guerra Civil, Josep Sunyol, va ser assassinat el 1936 per les tropes franquistes en les primeres setmanes del conflicte. Sunyol era un destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya i el seu assassinat va ser un exemple clar de la repressió que el règim aplicava contra les elits republicanes i catalanistes, un acte que va solidificar encara més el club com un símbol de resistència i catalanisme.
El 1940, com a part de la política de castellanització del règim, el club va ser obligat a modificar el seu nom. El Futbol Club Barcelona va passar a anomenar-se Club de Futbol Barcelona, una versió castellanitzada que es mantindria fins al 1974. A més, es va modificar l'escut de l'equip, substituint les quatre barres vermelles de la Senyera per dues, que representaven la bandera espanyola. No obstant això, durant els partits, era comú sentir càntics en català i veure banderes catalanes, desafiant les prohibicions imposades pel règim. Les victòries del Barça sobre el Reial Madrid eren celebrades no només com a triomfs esportius, sinó també com a actes de desafiament al poder franquista.

A mesura que el règim es va anar afeblint, el Barça va començar a recuperar alguns dels seus símbols tradicionals. El 1974, coincidint amb el 75è aniversari del club, es va restaurar el nom original, Futbol Club Barcelona, i es va tornar l'escut al seu disseny tradicional amb les quatre barres de la Senyera. Malgrat aquesta aparent restitució de la normalitat, la identificació entre el Barça i la lluita pels drets i la llibertat a Catalunya ha perdurat i s'ha transmès a les generacions posteriors de seguidors.
“ El Barça sempre va ser el refugi de molts catalans que, sota el franquisme, no podien expressar la seva catalanitat en un altre lloc. El Camp Nou era el seu santuari.
— Josep Guardiola
Tot i que el futbol va ser l'esport més visible en la resistència al franquisme, altres disciplines també van tenir un paper important en la preservació de la identitat catalana i la lluita simbòlica contra el règim. Catalunya ha estat clau per al desenvolupament de molts esports pràcticament desconeguts a la resta de l'Estat, com l'hoquei sobre patins, el rugbi o el waterpolo. El Club Natació Barcelona i altres institucions esportives van tenir un paper també important en la preservació de la identitat catalana.
