Fitxa policial de Lluís Companys
Exiliat a França després de la derrota republicana, el president de la Generalitat Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo el 13 d'agost de 1940 a La Baule, França, a petició de les autoritats franquistes. Traslladat a Madrid i posteriorment a Barcelona, va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim el 14 d'octubre de 1940, que va durar poc més d'una hora i el condemnà a mort per un suposat delicte de «rebel·lió militar». Companys va defensar fins al final la seva acció política i la legitimitat de la Generalitat. La matinada del 15 d'octubre de 1940, va ser afusellat al fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Segons diversos testimonis, va refusar que li embenessin els ulls i va morir cridant «Per Catalunya!». Tenia cinquanta-vuit anys. La seva execució es va convertir en el símbol més conegut de la repressió franquista contra les institucions catalanes. És l'únic president europeu elegit democràticament afusellat pel feixisme..
Al llarg de la dictadura, milers d'activistes i polítics catalans involucrats en activitats clandestines van ser perseguits, empresonats, torturats o, fins i tot, afusellats. El règim franquista utilitzava la policia secreta i els tribunals militars per reprimir qualsevol mena d'oposició, i la pena de mort era el mecanisme de control i càstig per als opositors polítics. Durant els primers anys de la dictadura, el nombre d'afusellaments va ser especialment elevat. Centenars de polítics, sindicalistes i activistes catalans van ser arrestats i executats als anys 40 i 50. Les execucions es van mantenir fins a les acaballes del règim, com el cas de Salvador Puig Antich, executat el 1974.
La guerra és un crim, però el franquisme ho és dues vegades,
perquè és la guerra de l'odi i la intolerància
— Manuel Azaña
Algunes de les presons més notòries a Catalunya van ser la Model de Barcelona i el castell de Montjuïc, que es van omplir de presos polítics i a on, a més, s'hi practicava la tortura. Molts soldats republicans i altres sospitosos d'oposar-se al règim van ser enviats a camps de concentració, on eren sotmesos a treballs forçats i maltractaments. El 1940 hi havia més de 10.000 presoners polítics a Catalunya, molts en condicions deplorables.
La comissaria de Via Laietana
La comissaria de Via Laietana, situada al centre de Barcelona, és una de les icones més controvertides de la repressió. Inaugurada a principis del segle XX, va esdevenir un punt de control policial durant la dictadura de Primo de Rivera. No obstant això, el seu paper més fosc es va consolidar durant la dictadura franquista, quan es va convertir en un dels centres més temuts de repressió. S’hi han documentat nombroses tortures, especialment en mans de figures com els sinistres germans Creix, membres de la Brigada Político-Social, la brigada encarregada de perseguir qualsevol forma de dissidència contra el règim. Amb la transició democràtica la comissaria ha continuat operant com a seu policial, però grups de drets humans i col·lectius de víctimes reivindiquen la necessitat de reconèixer públicament els abusos que s’hi van cometre, i convertir l'edifici en un espai de memòria del terror franquista.
Més enllà de les execucions i empresonaments, milers de persones van ser sotmeses a processos de depuració dels seus càrrecs públics. Professors, metges, advocats, jutges i funcionaris catalans van ser substituïts per persones lleials al règim, cosa que no només significava la pèrdua d'ocupació, sinó també la marginació social. Aquesta purga va tenir un impacte devastador en el sistema educatiu, eliminant una generació de docents compromesos amb l'educació pública, laica i democràtica que havia florit durant la Segona República, i imposant un sistema educatiu centrat en els valors del règim i la doctrina de l'Església catòlica. La confiscació d'immobles, arxius i altres béns va ser un altre procés sistemàtic i generalitzat de repressió, dirigit contra persones, partits polítics i sindicats que eren considerades contràries als principis polítics, ideològics o religiosos del règim.
Llista negra
La repressió franquista no es va limitar als dirigents polítics: també va perseguir mestres, funcionaris, periodistes, sindicalistes, pagesos i ciutadans anònims. L’objectiu era eliminar qualsevol oposició i imposar un clima de por. Un dels principals instruments de control van ser les denúncies entre veïns. Les noves autoritats van fomentar la delació contra persones considerades desafectes al règim, sovint basant-se en conflictes personals, rivalitats antigues o disputes locals. A partir d’aquests informes, elaborats per particulars, Falange, la Guàrdia Civil o autoritats religioses, s’obrien expedients, es produïen detencions i s’iniciaven processos de depuració o consells de guerra. En molts pobles, la por a ser denunciat va trencar la confiança entre veïns i va convertir el silenci en una estratègia de supervivència.
Paral·lelament, el règim disposava de llistes de persones considerades perilloses o contràries al nou ordre. En aquestes relacions hi apareixien alcaldes republicans, sindicalistes, mestres, funcionaris i militants d’organitzacions com ERC, el PSUC, la CNT o la UGT. Tot i que no existia una única llista negra per a Catalunya, els registres locals i els fitxers policials van facilitar les primeres detencions, empresonaments, depuracions professionals i exilis. La vigilància també es va estendre als espais de reunió popular. Cafès, casinos, ateneus i tavernes, que durant la República havien estat centres de debat i activitat cultural, van quedar sota control policial. La presència de confidents i informadors feia que qualsevol crítica al règim, comentari sobre Franco o conversa considerada sospitosa pogués acabar en una denúncia. Aquesta vigilància va transformar la vida social: es parlava amb prudència, s’evitaven determinats temes i molts espais de trobada van perdre la llibertat d’expressió que havien tingut abans de la guerra.
Treballs forçats al Port de Barcelona
