L’educació, una eina per adoctrinar


L’aula és austera i rígida, una mostra evident dels nous valors imposats pel règim. Les parets són blanques i pràcticament despullades, excepte per un crucifix que presideix l’espai sobre la pissarra, i un parell de retrats de Franco i de José Antonio Primo de Rivera als costats. Les fileres de pupitres són de fusta, disposades de manera estrictament alineada, on cada alumne té el seu espai assignat, separant els nois de les noies. Els mestres, a qui cal dirigir-se com a "Don" o "Doña" són autoritaris, i fan més por que respecte. Les classes comencen amb una oració i una lectura obligatòria del catecisme, que ocupa bona part del temps escolar. Els alumnes, disciplinats, es mantenen en silenci absolut. Els càstigs són arguments convincents per mantenir l’ordre. 

“ L'educació franquista estava dissenyada per fabricar súbdits obedients,
no ciutadans crítics
— José Luis Sampedro

El sistema educatiu va ser dissenyat per inculcar als joves "la idea del servei a la Pàtria, d'acord amb els principis inspiradors del Movimiento". Els continguts eren controlats per l'Estat, amb una estricta censura que eliminava qualsevol referència crítica al règim o ideologia que es considerés perillosa. El currículum escolar tenia com a matèria central la història d'Espanya, ensenyada com una epopeia, exaltant la Reconquesta, l'Imperi Espanyol, la Guerra Civil i la figura de Franco com un salvador de la pàtria. A això s'hi unia la "Formación del Espíritu Nacional", una assignatura obligatòria, l'objectiu de la qual era adoctrinar els joves en els principis del nacionalcatolicisme, una barreja de valors ultraconservadors i de fervor patriòtic, defensant Espanya com una nació única i indivisible, i la religió catòlica com un pilar de la identitat nacional. Aquesta matèria es va impartir fins a principis de la dècada de 1970 en tots els nivells educatius, i era imprescindible aprovar-la per poder avançar en els estudis. 

Per contra, la cultura i la llengua catalanes van ser excloses del currículum oficial. Els professors que desobeïen aquesta norma eren castigats, acomiadats o empresonatsAixí, l'educació esdevingué una eina per perpetuar l'ordre polític i social, limitant l'accés al pensament crític i a la diversitat cultural.


D'altra banda, l'escola franquista promovia una disciplina rígida i autoritària, tant en el comportament dels estudiants com en les relacions entre mestres i alumnes. La separació de nens i nenes era una característica fonamental del sistema educatiu, basada en una estricta diferenciació dels rols de gènere. Les nenes eren preparades per al seu futur paper de mares i esposes, i els nens rebien una formació centrada en la preparació per al treball i el servei militar.

Els joves eren incentivats a unir-se al Frente de Juventudes, la secció juvenil de la Falange, el partit únic del règim franquista, on participaven en activitats físiques, desfilades i marxes orientades a la preparació militar i la defensa de la "España una, grande y libre". El Frente també tenia una branca per a les nenes, la Sección Femenina de la Falange, centrada en la preparació per a les tasques de la llar. La organització va estar activa des de 1940 fins a la seva dissolució el 1961, quan va ser absorbida per altres institucions. 

El 1970 es va promulgar la Llei General d'Educació, que va ser un intent de modernitzar el sistema educatiu per adaptar-lo a les necessitats d'una Espanya més industrialitzada. Tot i això, el control polític del currículum educatiu van romandre fins a la fi del règim.
El Sindicat Español Universitari va ser una organització estudiantil creada el 1933 com a branca de la Falange Española. Durant la dictadura, el SEU es va convertir en el sindicat únic permès a les universitats, controlant les activitats estudiantils i promovent els valors del règim franquista. El SEU no representava els interessos dels estudiants de manera democràtica, sinó que servia com una eina d'adoctrinament polític i control ideològic dins de les universitats. Aquest fet va generar un creixent malestar entre els estudiants, que van començar a organitzar-se en moviments clandestins per oposar-se a la seva hegemonia. El SEU va anar perdent influència a mesura que creixia la resistència estudiantil, i finalment va ser dissolt el 1965, just abans d'esdeveniments com la Caputxinada de 1966, que va impulsar el moviment universitari antifranquista amb l'aparició d'organitzacions com el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).


Potser t'agraden aquestes entrades