
Primera assemblea general de CCOO a Barcelona (1964)
El 20 de novembre de 1964, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, 300 sindicalistes de diversos sectors es van reunir en assemblea per constituir una comissió obrera central. Era el naixement de Comissions Obreres a Catalunya. L'assemblea es va poder fer gràcies a la col·laboració dels sacerdots responsables de l'espai. Amb el primer manifest, en el qual es detallaven les reivindicacions, es van recollir més de 10.000 signatures de treballadors, en un moment en què era habitual ser acomiadat i represaliat si hi havia sospites d'estar vinculat amb una organització sindical. L'aparell clandestí del PSUC va imprimir unes 70.000 còpies del manifest, que van circular per les fàbriques de Barcelona i el seu cinturó industrial. Pocs dies després, la policia, encapçalada per un dels germans Creix, va detenir els promotors.
Uns anys més tard, ja mort el dictador, l'església de Sant Medir va tornar a acollir un nou conclave històric per a CCOO. El juliol de 1976 s'hi va celebrar l'assemblea de la coordinadora estatal, d'on va sorgir la decisió de crear la confederació com un sindicat. D'aquella reunió surt una de les fotos més emblemàtiques de CCOO, amb Marcelino Camacho, entre altres, arromangat durant el debat.
“ Les vagues són la veu dels que no tenen veu,
el crit de la dignitat que no es pot ofegar
— Marcelino Camacho

Marcelino Camacho a l'assemblea de CCOO de 1976
Amb l'arribada de Franco al poder, el règim va prohibir tots els sindicats independents, com la CNT i la UGT, que havien estat les principals organitzacions obreres durant la Segona República. En el seu lloc, es va crear l'Organització Sindical Espanyola o sindicat vertical, controlat directament per l'Estat. El sindicat vertical era una estructura corporativista on tant els treballadors com els ocupadors estaven obligats a afiliar-s'hi, encara que a l'hora de la veritat no defensava els interessos de la classe obrera. Aquesta manca de representació efectiva va fomentar el desenvolupament de moviments i sindicats en la clandestinitat que lluitaven pels drets laborals, desafiant la repressió i organitzant mobilitzacions malgrat els riscos. Més enllà de l'aparició de nous sindicats com CCOO o la USO, altres sindicats com la CNT o la UGT, que ja disposaven de xarxes clandestines en fàbriques i sectors estratègics, també es van mantenir actius.

Cartilla d'afiliació a l'Organització Sindical Espanyola
Tots aquests sindicats clandestins actuaven en la defensa dels drets laborals que el règim franquista no garantia. En un context de repressió, la seva activitat era essencial per denunciar les condicions de treball, els salaris baixos, la manca de llibertats i els abusos patronals. Per evitar la repressió operaven a través de xarxes secretes i reunions clandestines, des d'on s'organitzava la distribució de propaganda il·legal o la creació de comitès obrers que mantenien viva la lluita a les fàbriques. Aquestes activitats eren extremadament perilloses, ja que la Brigada Politicosocial, la policia del règim, vigilava de prop qualsevol mena de dissidència i reprimia durament els sindicalistes amb detencions, tortures i empresonaments.
A partir de la dècada dels cinquanta, i sobretot als anys 60 i 70, els sindicats clandestins van tenir un paper fonamental en l'organització de vagues i protestes, no només pels drets laborals, sinó també contra la dictadura. Després de la mort de Franco, el moviment sindical va emergir de la clandestinitat i va ser clau per la recuperació i consolidació dels drets dels treballadors durant el procés de la Transició democràtica.
“ En temps d'opressió, el sindicat és el refugi de l'esperança,
i la vaga, el seu crit de resistència
— José Luis Sampedro
