Retrat de Pau Casals de Dominique Berretty/Gamma/Rapho/Getty Images
Pau Casals (1876-1973), exiliat a França i després a Puerto Rico, i considerat un dels millors violoncel·listes de la història. Fervent defensor de la pau i els drets humans, va utilitzar la seva fama internacional per denunciar la dictadura franquista i promoure la causa catalana. La seva cèlebre interpretació del Cant dels Ocells es va convertir en un símbol de la lluita per la llibertat. Un dels moments més significatius de la seva vida va ser la seva intervenció a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1971. En rebre la Medalla de la Pau, declara: "Sóc català", reivindicant el patrimoni cultural i els valors universals de la seva gent. Va morir a Puerto Rico el 1973, després d'haver viscut gran part de l'exili a Prada de Conflent (França) i sense haver pogut tornar a Catalunya.
“ La música ha d'unir-nos i ajudar-nos a superar les divisions
— Pau Casals
Josep Carner (1884-1970), conegut com el Príncep dels Poetes Catalans, va viure a l'exili durant més de tres dècades, primer a Mèxic i més tard a Bèlgica, on viuria fins a la seva mort. L'estada a Mèxic va ser breu, però la seva presència va ajudar a connectar els cercles intel·lectuals del país amb els corrents literaris catalans. La distància i la impossibilitat de tornar a Catalunya van marcar la seva producció literària amb un to de nostàlgia i malenconia, però també de renovació poètica. A "Nabí" (1941), poema èpic inspirat en la figura bíblica de Jonàs, reflexiona sobre l'exili, el sentit del deure i el destí. És una al·legoria de la situació dels exiliats i del mateix autor, que, com Jonàs, és un profeta obligat a vagar lluny de la seva terra. Després escriurà "Absència" (1957), una col·lecció poètica que aborda la pèrdua, la nostàlgia i el sentiment d'absència, reflectint el dolor d'estar lluny de la seva pàtria i la lluita per mantenir viva la flama de la cultura catalana.
.jpg)
Mercè Rodoreda (1908-1983). El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols, el seu company, opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs. Viuen a Llemotges i a Bordeus, però quan acaba la guerra es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa i de supervivència, durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». La precarietat econòmica, l'aïllament i la solitud van accentuar el sentiment de pèrdua i desarrelament. El 1954 es va traslladar a Ginebra, on va escriure la seva obra més famosa, "La plaça del Diamant" (1962), una de les novel·les més importants de la literatura catalana del segle XX. La novel·la és un reflex de la seva experiència personal i de l'experiència de les dones durant i després de la guerra, i aborda temes com el patiment, l'alienació i la supervivència. Rodoreda, va tornar a Catalunya el 1972, després de viure més de trenta anys a l'exili.
“ L'exili és un país on les ombres s'allarguen
i el record es converteix en l'únic refugi de l'ànima
— Mercè Rodoreda
a.jpg)
Pere Calders (1912-1994) El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol, on va escriure el dietari Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la Guerra Civil espanyola. De retirada cap a Barcelona va ser capaç d'escriure la seva primera novel·la llarga, Gaeli i l'home Déu, que no es va publicar fins al 1986. Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, fet que descriu en un article de 1974: "A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d'aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d'excrements en un espai increïblement curt; dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades." Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i, després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb altres catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner", però no es va integrar mai del tot al país. Es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats, i sempre va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya. L'editorial mexicana on treballava va comprar la barcelonina Montaner i Simon, i aquest fet li va facilitar el retorn a Catalunya l'any 1962.
.jpg)
Pompeu Fabra (1868-1948), durant la Segona República, va ser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona i va presidir el Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu prestigi com a intel·lectual es complementava amb el compromís amb la causa catalanista i amb la defensa de l'autonomia de Catalunya. Ja septuagenari, s'exilià a França, instal·lant-se a Prada de Conflent, on moriria als 80 anys. Pompeu Fabra va dedicar la seva vida a la normalització i codificació del català per dotar-lo d'unes normes estandarditzades que poguessin ser utilitzades en tots els àmbits de la societat. El seu treball, que va incloure la publicació de la Gramàtica Catalana (1918), el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) i altres obres, va establir les bases del català modern tal com es coneix avui, tot i que la censura i la repressió del franquisme van impossibilitar la difusió del seu treball a Catalunya. A França, Fabra va mantenir el contacte amb altres intel·lectuals catalans exiliats, com Pau Casals, i va participar en activitats de resistència cultural. Va morir a Prada el 1948, sense tornar a la seva estimada Catalunya.
.jpg)
Joan Sales (1912-1983) fou un republicà compromès i combatent durant la Guerra Civil. La derrota republicana el va portar a abandonar Catalunya. Després de passar un temps als camps de concentració francesos, Sales es va instal·lar a Mèxic, i durant aquesta època, va començar a escriure les primeres versions d'"Incerta glòria", una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX. La novel·la, ambientada durant la Guerra Civil i la postguerra, aborda la confusió moral i el trauma de la guerra des del punt de vista dels protagonistes, i el seu estil, profundament humà i reflexiu, l'ha convertit en una obra clàssica. A Mèxic també va treballar com a editor i va fundar "Quaderns de l'Exili", una publicació que va ajudar a mantenir viva la literatura catalana durant els anys de la dictadura franquista. Va tornar a Catalunya després de la Segona Guerra Mundial, i va fundar l'editorial Club Editor, que va tenir un paper important en la publicació de literatura en català durant el franquisme.
.jpg)
Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982) El febrer de 1938, amb l'esclat de la Guerra Civil, va marxar al front d'Aragó. Després de la derrota de la República, el 1939, va passar a França, on va estar internat al camp de concentració de Sant Cebrià, el d'Argelers (Roselló) i també a Agde (Llenguadoc). A l'agost de 1939, el van autoritzar a traslladar-se al Château de Roissy-en-Brie, on va coincidir amb altres escriptors catalans, també exiliats, com Joan Oliver, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Domènec Guansé o Pere Calders; També hi havia la periodista i escriptora Anna Murià, amb qui formaria parella. A finals de 1940 es van embarcar cap a la República Dominicana, on van passar un any; després, mig any a Cuba; i finalment es van establir a Mèxic, l'agost de 1941. La seva obra, profundament marcada pel desarrelament, la cerca d'identitat i l'experiència de la guerra, esdevingué un testimoni del patiment i la resistència cultural de tota una generació que es veié obligada a abandonar el seu país. Una de les seves novel·les més emblemàtiques, "Crist de 200.000 braços" (1958), aborda l'experiència de l'exili i el patiment dels refugiats republicans. A "L'arbre de foc" (1946) explora el dolor, el desarrelament i l'esperança dels exiliats i a "Odisseu" (1953) es fa ressò de la figura d'Ulisses, representant el viatge de l'exiliat com una recerca constant d'identitat i llar. Va tornar a Catalunya a principis de la dècada de 1970 i es va instal·lar a Terrassa, on va ser nomenat fill adoptiu el 1981.
“ L'exili és com un desert on no saps si les ombres són reals
o només somnis que es difuminen amb el temps
— Agustí Bartra
.jpg)
Josep Trueta (1897-1977), un referent mundial en l'àmbit de la traumatologia i l'ortopèdia, va desenvolupar, durant la Guerra Civil, un innovador mètode de tractament per a ferides de guerra, conegut com el Mètode Trueta. Aquest mètode va ser crucial per reduir la mortalitat per infeccions a les extremitats dels soldats ferits, i va ser adoptat posteriorment pels exèrcits aliats durant la Segona Guerra Mundial. El febrer de 1939 decideix passar la frontera com a exiliat. Primer s'instal·la a Perpinyà, però aviat va ser requerit per fer una conferència a Londres que li va donar l'oportunitat d'entrar en contacte amb l'Hospital de Nuffield a Oxford, on va ser contractat com a ajudant de la càtedra d'ortopèdia i cirurgia. El 1940 el van triar membre d'honor de la Societat Britànica d'Ortopèdia, i el 1948 es va convertir en el titular d'aquesta càtedra. El treball i l'aportació de Josep Trueta a la medicina són immensos. La troballa de la doble circulació renal és un descobriment de gran transcendència. Va ser proposat dues vegades per al premi Nobel, i va ser membre d'honor de nombroses acadèmies i associacions mèdiques de tot el món, essent nomenat doctor "Honoris Causa" de les més prestigioses universitats europees i nord-americanes. Va contribuir al desenvolupament de la medicina amb més de 200 treballs i 20 monografies, publicades en diversos idiomes. A més dels seus avenços mèdics, Trueta va ser un ferm defensor de la causa republicana i l'autonomia catalana. Va formar part, a partir del 1940, del Consell Nacional de Catalunya, l'ens creat pel president Companys amb la voluntat de mantenir la continuïtat jurídica i nacional després de la derrota. La seva obra "The Spirit of Catalonia" (1946) és un exemple d'aquest compromís, on expressa el seu dolor pel destí de la seva terra natal i la seva preocupació per la desaparició de la cultura catalana sota la repressió del franquisme. El 1965 es va jubilar a Oxford i va tornar a Barcelona, on va morir el 1976.
.jpg)
Joan Oliver (1899-1986), conegut amb el nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista. És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. En el seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Va tornar a Catalunya des del seu exili a Xile, a la dècada dels quaranta, i va continuar mantenint una postura crítica amb el franquisme i amb la situació política i cultural del país.
Els testimonis i les obres dels intel·lectuals i polítics exiliats han estat fonamentals per comprendre la història de la Guerra Civil i l'exili. Els seus escrits, discursos i contribucions han ajudat a preservar la memòria de la República i les seves idees. A través de les seves obres i accions, molts exiliats van aconseguir mantenir viva la flama de la llengua i la cultura catalana malgrat la distància i les adversitats.
