

Repressió policial durant les manifestacions del 1976 a Barcelona (Manel Armengol)
Fa pocs mesos que el dictador ha mort, i milers de manifestants es concentren a l'encreuament entre General Mola —l'actual passeig de Sant Joan— i la Travessera de Gràcia. En avançar cap al carrer Rosselló s'asseuen a terra com a mostra de pacifisme, però els grisos carreguen de forma brutal contra ells. L'escena hauria passat desapercebuda si no l'hagués immortalitzada un fotògraf de manera gairebé accidental. "Fins que van passar uns dies no vaig estar tranquil, perquè la policia em va seguir per requisar-me els rodets", recorda Manel Armengol, l'autor de les imatges, sobre aquella jornada que va acabar marcant la seva feina per sempre.
“ La repressió durant la transició fou una prova
que la democràcia encara no era completa ni segura
— Josep Benet
Tot i els avenços en el procés de democratització després de la mort de Franco, la Transició espanyola va estar plena de moments convulsos, marcats per tensions polítiques, violència i incertesa sobre el futur del país. Els sectors més conservadors del règim franquista, incloent-hi militars i polítics, s'oposaven fermament a qualsevol reforma democràtica. L'anomenat "búnquer franquista" intentava mantenir el control, resistint qualsevol canvi polític. Aquests anys van estar marcats per greus episodis de violència, tant d'extrema dreta com d'extrema esquerra. Grups com el GRAPO i l'ETA van intensificar els seus atemptats, mentre que sectors d'extrema dreta perpetraven accions com l'assassinat dels cinc advocats laboralistes d'Atocha, a Madrid, el 1977.


A Catalunya, el 1976 va ser un any de fortes mobilitzacions. El dia 1 de febrer, es va convocar una marxa a Barcelona per exigir l'amnistia per als sis-cents presos polítics que encara restaven a les presons espanyoles. La manifestació va ser impulsada per l'Assemblea de Catalunya, encara que oficialment era convocada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, que feia de cobertura legal a la plataforma antifranquista. En un principi estava previst que el lloc i l'hora d'inici de la manifestació fos al Saló Víctor Pradera —actualment anomenat passeig Lluís Companys— a les 11 del matí, i que transcorregués fins a la plaça Catalunya. Tot i això, el recorregut no es pogué complir, ja que minuts abans de l'inici de la marxa ja es van produir les primeres càrregues policials contra els participants.
Davant l'èxit d'aquesta convocatòria, l'Assemblea de Catalunya va decidir convocar una nova manifestació per al diumenge següent al parc de la Ciutadella. Aquesta segona manifestació fou novament prohibida pel governador civil, cosa que no impedí que els organitzadors decidissin tirar-la endavant, tal com havia succeït la setmana anterior. Les autoritats van tancar i encerclar la Ciutadella per impedir que la marxa pogués començar, però les prop de 50.000 persones que sortiren al carrer decidiren marxar en columnes cap al centre de la ciutat, tornant a generar diversos moments de tensió i càrregues policials contra la multitud. La violència va ser molt més elevada que la setmana anterior, i es va passar de dos detinguts a una quarantena, que majoritàriament acabarien a la comissaria del carrer Enric Granados, on van patir tortures i maltractaments de tota mena.
“ Aquells que ens van reprimir durant la dictadura no van desaparèixer amb la democràcia, només van canviar de vestit
— Teresa Pàmies
Aquestes dues manifestacions foren les primeres grans manifestacions de tot l'Estat després de la mort del dictador, i van significar un abans i un després en la lluita per les llibertats. De fet, s'apunta que van ser les mobilitzacions més grans contra la dictadura des de la vaga dels tramvies del 1951, que un quart de segle enrere havia tingut lloc també a la capital catalana.
A partir d'aquell moment, la mobilització social per aconseguir l'alliberament dels detinguts i per l'amnistia agafarà força. A principis de juliol, des de diversos punts de Catalunya i del País Valencià van arrencar les sis columnes de les Marxes per la Llibertat, que malgrat la repressió —van acumular més de 100 detinguts— també servirien per difondre i pressionar en favor d'aquestes reclamacions de llibertat i amnistia. De fet, el 30 de juliol, el Govern d'Adolfo Suárez va aprovar una amnistia parcial per a algunes de les persones empresonades per motius polítics, una mesura considerada insuficient per al gruix de l'antifranquisme.



