A mesura que avançava el franquisme, especialment a les dècades dels 50 i 60, una part significativa de l'Església catalana va començar a distanciar-se del règim i alinear-se amb els moviments socials i culturals que criticaven la dictadura. Figures destacades com l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, es van convertir en veus crítiques, fins al punt que el 1963, després d'una entrevista al diari "Le Monde" en què denunciava durament la manca de llibertats i la repressió de la cultura catalana, va haver d'exiliar-se a Itàlia, on va morir el 1968.
Durant la dictadura franquista
(1939–1975), el Monestir de Montserrat va esdevenir un bastió simbòlic i real
de resistència catalana. Malgrat la repressió del règim contra qualsevol
expressió de catalanitat, els monjos benedictins van mantenir viva la llengua,
la cultura i l’esperit nacional català, sovint actuant en la clandestinitat o
en els marges de la legalitat. Montserrat va ser un dels pocs espais on es
continuava celebrant litúrgia en català, imprimint textos religiosos i
culturals prohibits o censurats. La revista “Serra d’Or”, publicada des del
monestir a partir de 1959, esdevingué una plataforma clau per a la
intel·lectualitat catalanista, tot esquivant parcialment la censura franquista.
A més, Montserrat va acollir reunions secretes d’intel·lectuals, activistes,
estudiants i membres de l’oposició democràtica, inclòs el PSUC i altres
moviments clandestins. El monestir també fou escenari de manifestacions
simbòliques, com la renovació de la flama de la llengua catalana, i un lloc de
refugi moral per a molts perseguits. Alguns monjos van destacar pel seu
compromís amb la justícia social i el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Així, Montserrat es convertí en símbol espiritual i cultural de la resistència
catalana durant el franquisme.
