
Refugiats a bord del Stanbrook
El març de 1939, pocs dies abans del final de la Guerra Civil, el port d'Alacant estava bloquejat per l'armada del general Franco i els avions de l'Alemanya nazi, que impossibilitaven l'arribada dels vaixells contractats pel govern de la Segona República per evacuar els milers de refugiats amuntegats al port. Davant de l'amenaça, la gran majoria de navilieres va desistir d'acostar-se a les aigües espanyoles, incomplint uns acords que ja estaven pagats. Però al port ja hi havia fondejat el Stanbrook, esperant carregar taronges i safrà. El capità del vaixell, el gal·lès Archibald Dickson, en veure els milers de refugiats que hi havia al moll, va decidir acollir a bord tots els que va poder, desafiant l'ordre que havia rebut del propietari del vaixell. Un dels passatgers, Antonio Vilanova, va relatar en una carta a un amic com es va produir l'embarcament: "A la ment de tots hi havia sensació de derrota, d'enfonsament moral. Quan vam arribar al vaixell, érem rebuts entre les protestes dels altres passatgers. A mesura que pujàvem, uns s'acomodaven a la coberta, altres al celler o a les sentines. Faltava lloc, però continuava entrant gent..."
“ Uns s'acomodaven a la coberta, altres al celler o a les sentines;
faltava lloc, però continuava entrant gent...
— Antonio Vilanova
Al capvespre del 28 de març, quatre dies abans del final de la guerra, el Stanbrook va salpar d'Alacant sortejant els projectils de la flota franquista, amb 2638 persones a bord, no deixant ningú al moll, tal com havia promès el seu capità. Com que el nombre de passatgers que portava excedia la seva capacitat, va haver de fer el trajecte escorat, navegant per sota de la línia de flotació. Després de 22 hores de travessia, la nau va arribar al port de Mazalquivir, a prop d'Orà. Al cap de dos dies, gràcies a les gestions del capità, les autoritats colonials franceses van deixar desembarcar les dones, els nens, els ferits i els malalts. Els homes —uns 1500—- encara van trigar unes setmanes a fer-ho per decisió de l'administració francesa, ja que l'Espanya feixista reclamava aquests refugiats. La terrible repressió i extermini a què eren sotmesos els presoners republicans, que ja començava a transcendir a escala internacional, va frustrar finalment l'acord de devolució dels passatgers, i va possibilitar l'acostament del vaixell al port i la concessió d'asil als seus ocupants. La major part van ser conduïts al camp de concentració de Camp Morand, a Boghari, a l'interior del Sàhara, on van ser utilitzats com a mà d'obra gratuïta per construir el Transaharià.
El Stanbrook va dur a terme la darrera evacuació de refugiats republicans del port d'Alacant. Hores més tard que ho fes l'Stanbrook va salpar el Marítima, un vaixell el triple de gran, portant a bord només trenta persones, entre els quals hi havia diputats, jutges i líders republicans, fet que va suscitar una gran polèmica. Al port van quedar més de 15.000 refugiats atrapats, que van ser conduïts pels soldats de la Divisió Littori, una unitat militar italiana que reforçava les tropes franquistes, al camp de concentració d'Albatera. Només sis mesos després d'aquell viatge, l'Stanbrook va tenir un final tràgic al mar del Nord, en ser enfonsat per un torpede d'un submarí alemany. El capità Dickson va morir en l'enfonsament.
La majoria de refugiats que van fugir a l'estranger en vaixells com el Stanbrook o travessant els Pirineus eren treballadors i gent humil de classe obrera. Però també van fugir intel·lectuals i líders polítics, molts d'ells catalans, que havien estat simpatitzants de la República i dels ideals republicans. Alguns van trobar asil a països europeus com França, la Gran Bretanya, Suïssa o Bèlgica. La majoria, però, van emigrar a l'Amèrica Llatina, a països com Mèxic, Argentina i Xile, on van establir xarxes de cooperació i van continuar desenvolupant la seva activitat acadèmica i cultural, contribuint al desenvolupament de les comunitats d'acollida.
“ Fugir per mar és
deixar enrere no només la guerra,
sinó també les arrels que ens ancoren a la
terra que ja no és segura
— Gabriel García Márquez
