.jpg)
Un recital de Raimon a Madrid (1968)
La Nova Cançó va ser un moviment musical i cultural que va sorgir a Catalunya a la dècada dels seixanta com una de les expressions més visibles de la resistència cultural catalana. En un context en què la dictadura franquista intentava suprimir les identitats regionals i promoure el castellà com a única llengua, la Nova Cançó suposava l'intent d'omplir un buit en la cultura catalana mitjançant la música. El moviment es va inspirar en moviments similars d'altres països, com ara la "chanson" francesa de Jacques Brel i Georges Brassens, i la cançó protesta dels Estats Units, amb Bob Dylan o Joan Baez entre els seus màxims exponents. Malgrat que la Nova Cançó no va néixer com una activitat polititzada, sinó com una forma de resistència cultural, a poc a poc els cantautors i el públic que els seguia van convertir els concerts en un espai de reivindicació política, contra l'opressió del franquisme i a favor de la llibertat de Catalunya i dels pobles oprimits. Moltes de les seves cançons es van convertir en himnes per a una generació que vivia sota el jou de la dictadura. Després de la mort de Franco el 1975 i l'arribada de la democràcia, molts d'aquests artistes han continuat sent figures rellevants en la vida cultural i política de Catalunya i Espanya.
“ Cantàvem per no rendir-nos, per no oblidar, per recordar que teníem una veu,
fins i tot quan volien silenciar-la
— Raimon

Un dels grups fundacionals del moviment va ser Els Setze Jutges, fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. La tria del nom, segons explica el mateix Espinàs, obeeix a tres motius: la catalanitat del joc fonètic relacionat amb l'embarbussament, el desig de "jutjar", és a dir, de ser crítics amb la societat, i, en tercer lloc, perquè el número setze deixava la porta oberta a noves incorporacions. I així va ser. Al llarg dels anys, diversos cantautors s'hi van afegir, entre els quals Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta o Lluís Llach. Aquest col·lectiu de joves cantautors va ser pioner en el desenvolupament de la Nova Cançó i de la consolidació de la música cantada en català com una forma de resistència cultural. A través de recitals i enregistraments, van començar a difondre cançons en català, sovint patint la censura i tot tipus de restriccions per part del règim franquista.

Raimon (Ramon Pelegero Sanchis), nascut a Xàtiva el 1940, va ser una figura clau de la Nova Cançó, especialment destacada per la seva actitud combativa i els seus missatges de resistència. Les seves cançons, com "Diguem no" o "Al vent", composta quan només tenia 19 anys, es van convertir en himnes contra la repressió del franquisme, amb lletres que expressaven anhels de llibertat i una crida a la dignitat. Amb una veu intensa i una guitarra com a única acompanyant, Raimon va portar la música en català a un públic ampli, incloent-hi altres regions d'Espanya. A més d’actuar en espais reduïts i clandestins, va participar en actes multitudinaris com els mítics recitals al Palau de la Música Catalana, que van consolidar-lo com una icona cultural i política. La seva obra va ser censurada en nombroses ocasions, però això no va impedir que es convertís en un símbol de la resistència intel·lectual durant la dictadura.

Joan Manuel Serrat, nascut a Barcelona el 1943, va aportar un estil diferent a la Nova Cançó, combinant lletres poètiques amb una sensibilitat mediterrània. Cançons com "Paraules d’amor" van marcar una generació sencera. Tot i que inicialment cantava només en català, Serrat va obrir-se al castellà per arribar a més audiències, fet que li va generar crítiques d’alguns sectors, però també va amplificar la seva influència. Es va enfrontar al règim franquista en diverses ocasions, com quan es va negar a cantar en castellà al festival d'Eurovisió del 1968. Aquesta actitud el va convertir en un referent de llibertat d’expressió i en un pont entre cultures durant una època de repressió de la cultura catalana.

Lluís Llach (1948) és un dels cantautors més representatius de la Nova Cançó i una veu emblemàtica de la lluita antifranquista. Les seves composicions, sovint prohibides pel règim, reflectien les injustícies del franquisme i transmetien esperances de canvi. Amb una veu poderosa i un domini exquisit del piano, Llach va aconseguir emocionar públics diversos, tant en concerts clandestins com en actuacions a l'exili. Les seves lletres van esdevenir un símbol de resistència, i "L’Estaca" es va internacionalitzar com a himne contra la tirania. Llach va patir censura i repressió, però el seu compromís amb la llengua i la llibertat el va consolidar com una figura fonamental de la cultura catalana contemporània.

Maria del Mar Bonet, nascuda a Palma (1947), va aportar a la Nova Cançó una fusió única de música tradicional mediterrània i reivindicació cultural. Les seves interpretacions, amb una veu clara i expressiva, van revitalitzar les arrels musicals de les Illes Balears, alhora que transmetien missatges subtils però profunds contra la repressió. Cançons com "Què volen aquesta gent?" es van convertir en himnes contra el silenci i la por imposada pel franquisme. Bonet va destacar també per adaptar poemes de grans autors catalans, donant-los una nova vida musical. Malgrat la censura, va mantenir una carrera activa i compromesa, consolidant-se com una veu essencial per a la cultura catalana i la seva pervivència en temps difícils.