
La primera emissió de TV3
El 30 de maig del 1983 el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió —avui anomenada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals—, coneguda com la Corpo en l'argot popular. És l'ens sota el qual funcionen Televisió de Catalunya i les emissores de Catalunya Ràdio. Tres mesos i deu dies després, el 10 de setembre de 1983, TV3 feia la primera emissió, presentada per l'actor Joan Pera. La normalització del català, retornar-lo a la vida pública, era una de les principals funcions de l'encàrrec fundacional de l'organisme. Directius de diverses etapes coincideixen en assegurar que «sense TV3 i Catalunya Ràdio no s'explica el procés de normalització de la llengua, la cultura i la cohesió social que hem experimentat. Són mitjans de referència que garanteixen l'accés de tothom a continguts informatius, educatius i d'entreteniment en català, cosa que el panorama audiovisual no garanteix per si sol».
“ El retorn del català a la vida pública és el retorn de la nostra identitat col·lectiva,
la que mai hauria d'haver estat marginada
— Quim Monzó
A partir de la Transició democràtica i la restauració de la Generalitat, el reconeixement dels drets lingüístics ha estat un aspecte fonamental. Per això s'han implementat polítiques destinades a promoure el seu coneixement i ús en tots els àmbits de la vida pública, des de l'administració, els mitjans de comunicació o l'educació. La Llei de Normalització Lingüística de 1983 va implantar el sistema d'immersió, que establia el català com a llengua vehicular a les escoles, amb l'objectiu de garantir que tots els estudiants, independentment de la llengua materna, dominessin tant el català com el castellà en acabar els estudis obligatoris. La llei del 1983 va ser substituïda el 1998 per la Llei de Política Lingüística, que és el marc legal actual.
Tot i que la immersió lingüística ha demostrat ser un model d'èxit per a la cohesió social, l'oposició al model ha existit des dels inicis de la seva implementació als anys vuitanta, i ha anat guanyant força i protagonisme al llarg de les dècades, especialment en l'àmbit polític i als tribunals. Sentències com la del Tribunal Constitucional (2010) o del Tribunal Suprem (2013) reflecteixen una tensió profunda entre les aspiracions d'autonomia i preservació cultural catalana davant els interessos de la unitat lingüística i política d'Espanya.

Les dades actuals sobre el coneixement, l'ús i les percepcions de la llengua catalana mostren tant fortaleses com debilitats. Tot i que el català és àmpliament entès i manté una presència notable en alguns àmbits, en altres s'enfronta a desafiaments pel que fa al seu ús habitual i reconeixement. L'ús diari i la transmissió intergeneracional estan en retrocés en alguns territoris i grups socials. El català perd presència en àmbits informals i entre els joves, especialment en contextos urbans com l'àrea metropolitana de Barcelona, on només el 34% de la població l'usa habitualment. La llengua catalana s’ha vist desafavorida per una política estatal que prioritza el castellà, limitant l’ús del català en certs espais educatius i públics. Aquesta situació desincentiva l'aprenentatge del català per als nouvinguts, que tendeixen a adoptar el castellà com a llengua inicial. D'altra banda, l'ús social del català està amenaçat per la tendència al bilingüisme passiu, on moltes persones coneixen la llengua però opten per no usar-la habitualment. Els àmbits digitals i de consum massiu mostren una presència limitada del català, la qual cosa suposa un obstacle per a les noves generacions.
“ Una llengua no mor quan la persegueixen,
mor quan els seus parlants deixen de creure en ella
— Joan Fuster
Sigui com sigui, segons els estudis de l'Institut d'Estadística de Catalunya, només el 65,1% de la població dels territoris de parla catalana afirma que parla bé la llengua, mentre que el 95% diu parlar bé el castellà. Les dades reflecteixen la necessitat de dedicar esforços per preservar la vitalitat de la llengua. El reforç de polítiques públiques, com l'ampliació de l'ús del català en l'educació i el suport als mitjans de comunicació en català, són essencials per revertir aquestes tendències negatives. La implementació de polítiques de normalització, l'ús en àmbits digitals i la sensibilització ciutadana són imprescindibles per assegurar la vitalitat futura de la llengua.
