La batalla d'Urquinaona
Malgrat la suspensió pel Tribunal Constitucional i el desplegament policial massiu, l'1 d'octubre de 2017 es va realitzar el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. El resultat fou un 90,18% de vots a favor de la independència amb una participació del 43%, però el resultat no va ser reconegut per Espanya ni pels organismes internacionals. No obstant això, el 27 d'octubre de 2017, el Parlament català va declarar la independència de manera unilateral. Com a resposta, el govern espanyol va aplicar per primera vegada l'article 155 de la Constitució, suspenent l'autonomia i prenent el control directe de les institucions catalanes. El president Puigdemont i el seu govern foren destituïts, i es van convocar unes noves eleccions autonòmiques. Aquest moviment, considerat per alguns com un mecanisme constitucional legítim, fou percebut per altres com una agressió a les institucions democràtiques catalanes.
Després de l'aplicació del 155, la resposta repressiva es va intensificar. Es van presentar càrrecs contra líders polítics i socials per delictes de sedició, rebel·lió i malversació. La repressió es va estendre a ciutadans implicats en protestes o actes simbòlics, i va incloure l’ús extensiu de la força policial en manifestacions. Entitats com Amnistia Internacional van criticar aquestes mesures, denunciant una regressió de drets fonamentals com la llibertat d’expressió i reunió. El 2019, el Tribunal Suprem va condemnar nou líders polítics i socials independentistes a penes d’entre 9 i 13 anys de presó per sedició i malversació. Altres van marxar a l'exili per evitar ser jutjats a Espanya, des d'on han continuat defensant la causa independentista.
La sentència del Tribunal Suprem que condemnava els líders del procés independentista a presó va desencadenar una onada de protestes per tot el país. El mes d'octubre de 2019, en el marc d'aquestes protestes, la plaça Urquinaona de Barcelona es va convertir durant uns dies en l'epicentre de la tensió entre manifestants i forces policials, amb forts disturbis, barricades, incendis, càrregues i l'ús de projectils per part dels cossos de seguretat. El balanç va incloure desenes de detinguts i ferits, tant entre els manifestants com entre els agents.
Tot i que en democràcia les eines repressives són més limitades, l’empresonament i l'exili de líders polítics, les càrregues policials o l’ús d’estructures estatals per reprimir moviments d’autodeterminació recorden, encara que a una escala menor, temps passats. Cinquanta anys després, els reptes de la història contemporània de Catalunya continuen girant entorn de la recerca d’un encaix polític satisfactori dins d’un estat sovint percebut com a centralista i intransigent. La fractura social actual té punts en comú amb les divisions polítiques i socials de la Segona República, amb un país polaritzat entre visions irreconciliables entre qui vol més autogovern, la independència o una integració més gran dins d’Espanya. Aquest context posa de relleu la necessitat d'establir un diàleg real i d'implementar reformes institucionals que aportin solucions a les demandes d'una part significativa de la població, evitant repetir els errors del passat i construint camins compartits de futur.
