
Amb el retorn de la democràcia, Catalunya va recuperar la Generalitat i certes cotes d'autonomia. Tot i això, el nivell d'autogovern era insuficient per a sectors del nacionalisme català, que van proposar una reforma de l'Estatut de 1979 per ampliar les competències i redefinir l'encaix de Catalunya dins de l'Estat. Amb aquest objectiu es va redactar un nou text que va ser aprovat en referèndum a Catalunya i ratificat per les Corts Generals el 2006. Però el Partit Popular va impugnar diversos articles davant el Tribunal Constitucional, que el 2010 va emetre una sentència que retallava aspectes centrals del document, incloent-hi la definició de Catalunya com a "nació". Aquest fet va ser percebut per molts catalans com un atac a la voluntat popular i va ser un punt d'inflexió en el creixement del moviment independentista.
“ La identitat es forja en la lluita i el desig de ser allò que un és,
en un món que sovint ho ignora
— Rafael Argullol
En senyal de protesta, el 10 de juliol de 2010 Òmnium Cultural va organitzar una manifestació a Barcelona a la que s'hi van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics, llevat del PP i Ciutadans. Més d'un milió de manifestants es van aplegar sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim". Sectors molt amplis de la societat catalana començaren a reivindicar el dret a decidir del poble de Catalunya, i en els anys següents, l'independentisme va guanyar cada cop més adeptes, com ho demostren les multitudinàries manifestacions de l'11 de setembre, amb milions de persones sortint al carrer. Aquest moviment popular es va traduir en un canvi en el lideratge polític del nacionalisme català cap a una aposta decidida per la independència.

En les eleccions catalanes de 2015, les forces independentistes, encapçalades per la coalició Junts pel Sí i secundades per la CUP, van guanyar la majoria dels escons al Parlament català, encara que no van aconseguir més del 50% dels vots. Com a resultat, Carles Puigdemont va assumir la presidència de la Generalitat i va posar en marxa un "full de ruta" que havia de culminar amb l'organització d'un referèndum d'independència, l'1 d'octubre del 2017, que va ser suspès pel Tribunal Constitucional. Tot i la suspensió, la forta oposició del govern espanyol i un desplegament policial massiu, finalment es van habilitar col·legis electorals i es va procedir a la votació. L'actuació policial va ser brutal i desproporcionada, amb imatges de violència per impedir l'exercici del vot que van fer la volta al món. Tot i els entrebancs, al voltant de 2,3 milions de persones —el 43% del cens— van votar, amb un 90% de vots a favor de la independència.
Aquest referèndum i la posterior declaració d'independència fallida per part del Parlament català van desencadenar una greu crisi política, que va suposar l'aplicació per part del govern espanyol de l'article 155, la destitució del govern i el control directe de Catalunya per part de l'Estat. Puigdemont i diversos membres del seu govern van fugir a l'exili, mentre que altres van ser arrestats, jutjats i empresonats, cosa que va portar a una prolongada crisi política i judicial que continua fins avui.
“ Si em pregunten qui soc, diré que soc d'un poble que vol ser lliure,
d'un país que no es resigna a desaparèixer.
— Vicent Andrés Estellés



El referèndum de l'1 d'octubre del 2017 (Jordi Borràs)