La infermera Margaret de Culpeper consola un pacient | Alec Wainman
La intensitat dels combats, els bombardejos constants i l’elevat nombre de baixes a la batalla de l’Ebre, obligaren a buscar llocs segurs i discrets lluny de les línies de foc, i les coves naturals de la Terra Alta oferien unes condicions mínimes de protecció davant l’aviació enemiga.
La cova de Santa Llúcia, una balma ampla i poc profunda, a prop del poble de la Bisbal de Montsant, fou escollida per les Brigades Internacionals, per habilitar-hi un hospital de campanya, per la pràctica impossibilitat de ser destruïda pels raids aeris de les forces franquistes, així com per la seva relativa proximitat a la zona de la vall de l'Ebre on s'havia de dur a terme l'ofensiva republicana, el 25 de juliol del 1938.
S’hi feren cures de tota mena, tant als soldats republicans com als presoners de guerra o a la gent dels pobles afectats pels bombardeigs, i també s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts.
" Mai no oblidaré l’Ebre; si anaves a fer un tomb pels voltants de la cova,
podies sentir l’olor de la mort
— Winifred Bates, una dona britànica que hi va treballar
Una infermera voluntària australiana Ada Hodson i un metge republicà atenen un soldat gallec | Alec Wainman
A la cova de Santa Llúcia es van instal·lar serveis de cirurgia i transfusió de sang i un centenar de llits, i es va proveir electricitat a l’espai gràcies a un generador. Hi van ser atesos soldats dels dos exèrcits i també civils, i hi va treballar personal sanitari de nacionalitats diverses. L'equip mèdic que hi treballà havia estat enviat pel Comitè d'Ajuda Mèdica per a Espanya, de la Gran Bretanya. El personal comprenia el cirurgià cap de l'equip, un ajudant de cirurgià, dos anestesistes per poder operar en dues taules a la vegada, infermeres i ajudants diversos. Tot aquest equip humà i material disposava de dos vehicles de transport: una ambulància per al personal i un camió on anava tota la instal·lació d'una sala mòbil d'operacions.
Els ferits arribaven a la cova de Santa Llúcia després de llargues hores de trasllat, sovint a peu, en lliteres o en carros improvisats. Molts d’ells presentaven ferides greus causades per metralla, trets o explosions, i arribaven exhausts, amb dolor i por. La cova es transformà en un hospital de campanya rudimentari, on sanitaris militars, infermeres i veïns del poble col·laboraven amb els pocs recursos disponibles. La manca de medicaments, material quirúrgic i condicions higièniques feia que cada intervenció fos un repte i que la supervivència depengués sovint de la rapidesa i l’enginy.
A la cova de Santa Llúcia, el temps semblava suspendre’s. Fora hi havia la guerra; dins, la lluita per la vida. Ningú preguntava qui eren aquells homes, d’on venien o a quin bàndol pertanyien. Només eren ferits. Entre ombres, suor i esperança, aquell refugi es convertí en un espai on el patiment i la solidaritat caminaven junts.
" És tan difícil fer un home i tan fàcil enviar-lo a la mort!
— Winifred Bates, una dona britànica que hi va treballar
