La infermera Margaret de Culpeper i un soldat | Alec Wainman
La cova de Santa Llúcia, una balma ampla i poc profunda, a prop del poble de la Bisbal de Montsant, fou escollida per les Brigades Internacionals, per habilitar-hi un hospital de campanya, per la pràctica impossibilitat de ser destruïda pels atacs aeris de les forces franquistes, així com per la seva relativa proximitat a la zona de la vall de l'Ebre, on s'havia de dur a terme l'ofensiva republicana, el 25 de juliol del 1938.
La intensitat dels combats, els bombardejos constants i l’elevat nombre de baixes al front, obligaren a buscar llocs segurs i discrets, lluny de les línies de foc, i les coves naturals de la Terra Alta oferien unes condicions mínimes de protecció davant l’aviació enemiga. A l'hospital s’hi feien cures de tota mena, tant als soldats republicans com als presoners de guerra o a la gent dels pobles afectats pels bombardeigs. També s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts.
" Mai no oblidaré l’Ebre; si anaves a fer un tomb pels voltants de la cova
podies sentir l’olor de la mort
— Winifred Bates, una dona britànica que hi va treballar
Una infermera voluntària australiana Ada Hodson i un metge republicà atenen un soldat gallec | Alec Wainman
A la cova de Santa Llúcia es van instal·lar serveis de cirurgia i transfusió de sang i un centenar de llits, i es va proveir electricitat a l’espai gràcies a un generador. Hi va treballar personal sanitari de nacionalitats diverses. L'equip mèdic fou enviat pel Comitè d'Ajuda Mèdica per a Espanya, de la Gran Bretanya. El personal comprenia el cirurgià cap de l'equip, un ajudant de cirurgià, dos anestesistes per poder operar en dues taules a la vegada, infermeres i ajudants diversos. Tot aquest equip humà i material disposava de dos vehicles de transport: una ambulància per al personal i un camió on anava tota la instal·lació d'una sala mòbil d'operacions.
Hi van ser atesos soldats dels dos exèrcits i també civils. Els ferits arribaven a la cova després de llargues hores de trasllat, sovint a peu, en lliteres o en carros improvisats. Ningú preguntava qui eren, d’on venien o a quin bàndol pertanyien. Molts d’ells presentaven ferides greus causades per metralla, trets o explosions, i arribaven exhausts, amb dolor i por. La manca de medicaments, material quirúrgic i condicions higièniques feia que cada intervenció fos un repte, i que la supervivència depengués sovint de la rapidesa i l’enginy. A l'exterior de la cova hi havia la guerra; a l'interior, una lluita per la vida. Entre les ombres i l'esperança, aquell refugi es va convertir en un espai on el patiment i la solidaritat caminaven junts.
" És tan difícil fer un home i tan fàcil enviar-lo a la mort!
— Winifred Bates, una dona britànica que hi va treballar
