Una de les imatges més icòniques de la Guerra Civil és la de Maria Ginestà armada amb un fusell al terrat de l'Hotel Colón de Barcelona. La fotografia va ser presa el 21 de juliol de 1936 pel fotògraf alemany Hans Gutmann —Juan Guzmán—, només dos dies després del fracàs del cop militar a la ciutat. Ginestà, de 17 anys, no era combatent, sinó militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i feia tasques d'enllaç i suport logístic. La imatge es va convertir en un símbol internacional de la resistència republicana i del protagonisme de les dones en els primers dies de la guerra.
.JPG)
.jpg "Miliciana anarquista al quartel Bakunin | Campañà")
Amb la proclamació de la Segona República el 1931, les dones van començar a veure reconeguts drets que fins aleshores els havien estat negats. L'aprovació del sufragi femení aquell mateix any, exercit per primera vegada en unes eleccions generals el 1933, l'accés progressiu a l'educació, les reformes laborals i la llei del divorci van representar un avenç sense precedents cap a la igualtat jurídica i social. Per això, quan el cop d'estat de juliol de 1936 va desencadenar la Guerra Civil, moltes van entendre que defensar la República significava també preservar aquestes conquestes.
El conflicte va transformar profundament la vida de moltes d'elles. Per primera vegada, moltes van ocupar espais que tradicionalment havien estat reservats per als homes: algunes es van incorporar a les milícies i van combatre al front, mentre altres van assumir responsabilitats a les fàbriques, als hospitals, als serveis públics, a les organitzacions polítiques i a la rereguarda. Tanmateix, la guerra també va reforçar els rols tradicionals de cura i supervivència. A mesura que el conflicte s'allargava, les dones van haver de sostenir el dia a dia de les famílies enmig dels bombardejos, l'escassetat i les privacions, convertint-se en una peça indispensable per mantenir d'empeus la societat republicana.
Durant les primeres setmanes de la Guerra Civil, centenars de dones es van allistar voluntàriament a les milícies populars per defensar la República. Les imatges de joves amb granota blava i fusell a l'espatlla es van convertir en un dels grans símbols de l'estiu de 1936. A Catalunya, moltes es van integrar en columnes com la Durruti o l'Ortiz, que marxaven cap al front d'Aragó. Per primera vegada, compartien entrenament, armes i responsabilitats militars amb els homes, trencant els rols de gènere tradicionals.
Entre 1.000 i 3.000 dones van arribar a combatre durant els primers mesos del conflicte
Es calcula que entre 1.000 i 3.000 dones van arribar a combatre durant els primers mesos del conflicte. Tot i representar una petita part dels centenars de milers de combatents mobilitzats, la seva presència va tenir un enorme impacte simbòlic. La majoria procedien d'organitzacions anarquistes, socialistes i comunistes, i moltes havien participat prèviament en moviments obrers o juvenils.
Aquesta experiència, però, va ser breu. A finals de 1936, el govern republicà va iniciar la militarització de les milícies i va substituir les columnes voluntàries per un exèrcit regular. En aquest procés, la majoria de les milicianes van ser retirades del front i destinades a tasques de rereguarda. Oficialment, la decisió es justificava per motius d'organització i eficàcia militar, però també reflectia els prejudicis que encara limitaven el paper de les dones, fins i tot dins del bàndol republicà.
Si la presència femenina al front va ser limitada en el temps, la seva contribució a la rereguarda va resultar essencial durant tot el conflicte. Amb centenars de milers d'homes mobilitzats, les dones van assumir responsabilitats que garantien el funcionament de la societat. Van treballar en fàbriques, tallers metal·lúrgics, indústries tèxtils, transports, administracions públiques, hospitals i serveis municipals. També van substituir els homes en moltes explotacions agrícoles, especialment en les zones rurals.
A Catalunya, desenes de milers de dones es van incorporar a la producció de guerra. Barcelona va adaptar nombroses indústries civils per fabricar munició, armament, uniformes i material sanitari, i la mà d'obra femenina esdevingué indispensable. A més del treball remunerat, continuaven assumint les tasques domèstiques, la criança dels fills i l'atenció als familiars. La guerra va multiplicar la seva càrrega de treball.
La sanitat va ser un altre dels grans àmbits d'actuació femenina. Milers de dones van treballar com a infermeres, auxiliars, farmacèutiques o voluntàries en hospitals civils i militars. Organitzacions com la Creu Roja, sindicats i partits polítics van organitzar cursos accelerats per formar personal sanitari. Els hospitals de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida atenien milers de ferits procedents dels fronts d'Aragó, Madrid o l’Ebre. Les dones també participaren en campanyes de donació de sang, recollida de medicaments, confecció de roba i assistència als refugiats. Sense aquesta xarxa de voluntariat, el sistema sanitari republicà difícilment hauria pogut sostenir-se.
