La pel·lícula Casablanca (1942), un dels grans clàssics del cinema universal, va ser una de les moltes pel·lícules alterada per la censura franquista abans d’arribar als cinemes espanyols. En la versió original, el personatge de Rick Blaine havia participat en la Guerra Civil espanyola com a voluntari republicà contra el feixisme, però aquesta referència va desaparèixer del doblatge. També es van suavitzar les al·lusions a la resistència contra els règims autoritaris i a la defensa de la llibertat.
Amb la fi de la dictadura, el 1975, la recuperació de la llibertat d’expressió va permetre descobrir una cultura que, malgrat dècades de limitacions, havia sobreviscut. La censura havia pogut posposar la llibertat, però no va aconseguir apagar la creativitat ni la memòria d’una societat sencera.
La censura va ser un dels instruments fonamentals del franquisme per controlar la informació i imposar una determinada visió política, moral i cultural de la societat. Des del final de la Guerra Civil, el règim va establir un sistema de control previ que afectava tots els àmbits de la comunicació: premsa, llibres, cinema, teatre, ràdio i posteriorment televisió. Abans que una obra arribés al públic, havia de passar per organismes oficials que examinaven el seu contingut. Els censors revisaven guions, llibres, articles i diàlegs buscant qualsevol element considerat contrari als principis del Movimiento Nacional, a la religió catòlica o a la idea d’una Espanya uniforme. La censura va funcionar durant gairebé tota la dictadura. Entre 1939 i 1975, milers de llibres, articles, pel·lícules i obres teatrals van ser prohibides, modificades o retallades.
Entre 1939 i 1975, milers de llibres, articles, pel·lícules i obres teatrals
van ser prohibides, modificades o retallades
La premsa va quedar sotmesa a un control gairebé absolut. La Llei de Premsa de 1938 va establir la censura prèvia i va convertir molts mitjans en instruments de propaganda oficial. Els censors eliminaven qualsevol referència favorable a la democràcia, al comunisme, al moviment obrer o als governs republicans europeus. Els directors dels diaris havien de seguir les directrius del govern i els temes incòmodes, com les vagues, la repressió política o els moviments d’oposició, eren silenciats. L’objectiu principal era impedir les crítiques al règim franquista i eliminar la memòria de la República, la Guerra Civil i les ideologies derrotades el 1939. Qualsevol contingut que pogués qüestionar Franco, l’exèrcit, l’Església o la unitat d’Espanya era considerat perillós.
La censura també afectava la història. La Guerra Civil només podia explicar-se des de la perspectiva dels vencedors, presentada com una «Croada» contra l’amenaça comunista i l’anticristianisme. Durant dècades, una part important de la societat va créixer sense accés a altres versions del passat.
Censura als cartells de cinema
El franquisme no només perseguia les idees polítiques: també volia imposar un model de comportament basat en la moral catòlica tradicional. La censura moral va afectar especialment el cinema, el teatre, la literatura i la publicitat. Els censors vigilaven qualsevol representació considerada immoral: petons prolongats, escenes de bany, vestimenta considerada provocadora, relacions fora del matrimoni o referències a la sexualitat. Una escena romàntica podia ser eliminada simplement perquè es considerava inadequada per al públic familiar. El divorci, l’adulteri o la llibertat sexual eren temes prohibits o tractats sempre des d’una perspectiva condemnatòria. També es perseguien les referències a l’alcohol, la prostitució o qualsevol comportament que qüestionés el model familiar tradicional.
Les pel·lícules estrangeres també eren modificades mitjançant el doblatge obligatori al castellà, imposat el 1941. Una paraula amb doble sentit podia ser eliminada, una escena podia ser retallada o transformada per adaptar-la als valors del franquisme. D’aquesta manera, el règim no només controlava què es veia, sinó també com s’interpretava. Aquesta censura va contribuir a crear una societat marcada per la vigilància dels costums. Moltes persones van interioritzar aquestes normes i van practicar l’autocensura, evitant parlar públicament de determinats temes.
A Catalunya, la censura va afectar pràcticament totes les manifestacions culturals, i les conseqüències van ser especialment greus. Moltes biblioteques i escoles van retirar llibres publicats durant la República i nombrosos autors van haver de marxar a l’exili o abandonar temporalment l’activitat literària. Figures com Pompeu Fabra, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart o Avel·lí Artís-Gener van quedar apartades de l’espai cultural oficial per la seva ideologia, per la seva defensa de la llengua catalana o per ambdues raons. La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, va haver de publicar-se inicialment fora d’Espanya. La pell de brau, de Salvador Espriu, amb la seva crítica simbòlica a la situació política i social del país, va ser objecte de control. Incerta glòria, de Joan Sales, va ser publicada després de diverses modificacions imposades pels censors, mentre que el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, també va tenir dificultats per circular.
A més de la literatura, va colpejar especialment disciplines com el cinema o el teatre, on les obres en català havien de superar un estricte control previ i sovint eren prohibides o modificades. En l'àmbit de la música, especialment la Nova Cançó, moltes lletres van ser prohibides, concerts suspesos i cançons declarades «no radiables», , és a dir, autoritzades per editar-se però prohibides a la ràdio, una pràctica molt habitual. El règim preferia limitar-ne la difusió abans que prohibir-les completament. La repressió cultural es va veure agreujada per la persecució de la llengua catalana, exclosa durant anys de l'escola, l'administració, la ràdio i bona part de la vida pública.
Malgrat el control constant, la censura mai va aconseguir eliminar completament la capacitat creativa de la societat. Escriptors, cineastes, músics i artistes van aprendre a utilitzar nous llenguatges per expressar idees que no podien dir obertament. La ironia es va convertir en una de les principals armes. Directors com Luis García Berlanga o Juan Antonio Bardem feien servir l’humor absurd i les situacions quotidianes per mostrar les contradiccions del règim sense atacar-lo directament. Les metàfores, els símbols i els dobles sentits permetien als espectadors interpretar missatges ocults. En la literatura catalana, molts autors van recórrer a la poesia, l’al·legoria i la ficció històrica per parlar de llibertat, identitat i repressió. El públic també va desenvolupar una lectura crítica: aprenia a buscar allò que hi havia darrere del que es podia dir.
