El 17 de juliol de 1936, un sector de l'exèrcit, liderat per oficials com Francisco Franco, Emilio Mola i José Sanjurjo, es revoltà contra el govern del Front Popular. A Barcelona, durant les primeres hores del conflicte, la Generalitat, presidida per Lluís Companys, va autoritzar el repartiment d'armes entre les organitzacions antifeixistes. Fusells procedents dels arsenals militars i de la caserna de Sant Andreu van ser distribuïts principalment entre militants de la CNT-FAI, la UGT, ERC i altres forces republicanes. Aquest repartiment va ser decisiu per derrotar la insurrecció militar, però va tenir una conseqüència immediata: l'Estat va perdre temporalment el monopoli de la força. Les armes van quedar en mans de milícies populars, comitès revolucionaris i grups armats que, durant setmanes, van actuar sovint al marge de les institucions.
S’estima que a Catalunya van morir més de 8.000 persones
a conseqüència de la violència revolucionària
Entre l'estiu i la tardor de 1936 es va produir una intensa onada de violència revolucionària. Diversos grups armats van perseguir persones identificades amb el cop militar o amb els sectors socials considerats contraris a la revolució: militars rebels, falangistes, dirigents de partits conservadors, grans propietaris, empresaris i membres del clergat. Els historiadors estimen que unes 8.000 persones van morir a Catalunya a conseqüència d'aquesta violència revolucionària, la major part durant els primers mesos del conflicte. La repressió no constituïa una política oficial de la Generalitat, però el govern republicà no disposava inicialment dels mitjans necessaris per controlar tots els grups armats que actuaven sobre el territori.
Una de les institucions més controvertides d'aquest període van ser les Patrulles de Control, creades el 4 d'agost de 1936 pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Estaven formades principalment per militants de la CNT-FAI, encara que també hi participaven membres d'altres organitzacions revolucionàries. La seva funció oficial consistia a perseguir els partidaris del cop militar, controlar l'ordre públic i impedir activitats contràries a la República. A Barcelona es van organitzar 15 grups territorials, distribuïts pels diferents districtes de la ciutat. Tanmateix, algunes patrulles van actuar amb una àmplia autonomia i van protagonitzar detencions sense garanties judicials, confiscacions, interrogatoris i execucions extrajudicials.
Molts detinguts eren conduïts a centres d'interrogatori o presons improvisades, conegudes popularment com a "txeques". Les anomenades sacas —l'extracció de presos durant la nit que sovint acabava en afusellaments— constitueixen un dels episodis més tràgics de la repressió revolucionària. Els assassinats a la carretera de l'Arrabassada, al cementiri de Montcada o en altres indrets de la perifèria barcelonina simbolitzen aquesta etapa de violència descontrolada.
Un dels aspectes més dramàtics de la violència revolucionària va ser la persecució contra l'Església catòlica. Per a molts sectors revolucionaris, l'Església representava un dels pilars tradicionals del poder conservador i era identificada amb els grups que havien donat suport al cop militar. Durant les primeres setmanes de guerra es van incendiar o saquejar nombroses esglésies, convents i escoles religioses. Alguns edificis van quedar destruïts, mentre que altres es van transformar en hospitals, magatzems, menjadors populars o dependències militars. Entre els casos més coneguts destaca l'incendi de l'interior de Santa Maria del Mar, i també els atacs a nombrosos convents de Barcelona.
Uns 2.000 religiosos i religioses van morir a Catalunya durant la Guerra Civil
La persecució va afectar també les persones. Les investigacions historiogràfiques estimen que uns 2.000 religiosos i religioses van morir a Catalunya durant la Guerra Civil, entre sacerdots, monges, seminaristes i membres d'ordes religiosos. Alguns van ser executats únicament per la seva condició d'eclesiàstics, mentre que d'altres van ser acusats de col·laborar amb els militars rebels. La Generalitat va condemnar aquests actes i va intentar protegir tant persones perseguides com una part important del patrimoni religiós, però durant els primers mesos les seves possibilitats d'intervenció van ser molt limitades.
