Les cues del racionament
En acabar la guerra, Franco es va trobar amb un país destruït: les infraestructures estaven malmeses, els camps agrícoles abandonats, les fàbriques desorganitzades i la població patia fam i misèria. A més, la Segona Guerra Mundial va esclatar aquell mateix any, i això va aïllar encara més Espanya, que va quedar fora dels grans circuits econòmics internacionals. En aquest context, el règim va adoptar una política econòmica basada en l’autarquia, és a dir, en l’autosuficiència econòmica. L’objectiu era que Espanya pogués viure sense dependre de les importacions ni del comerç exterior, produint dins del país tot el que fos necessari. Aquesta idea estava molt influïda pels models feixistes de l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini, que Franco admirava, i també per la desconfiança cap al capitalisme liberal i al comunisme soviètic.
“ L’autarquia franquista va significar anys de pobresa, ineficiència i racionament
— Ramón Tamames
L’Estat controlava els preus, els salaris, el comerç i fins i tot la distribució dels aliments. Es van crear organismes com el Servicio Nacional del Trigo o l’Instituto Nacional de Indústria (INI) per planificar l’economia. Tot i això, la gestió econòmica va ser molt ineficient. Les decisions es prenien des de l’administració, sovint per criteris polítics i no econòmics, i això va generar escassetat d’aliments, hi havia racionament i molts productes només es podien aconseguir al mercat negre, on els preus eren molt més alts. A Barcelona i a les comarques industrials catalanes, moltes empreses tèxtils i metal·lúrgiques van quedar paralitzades per falta de matèries primeres i d’inversió. Aquest període, conegut com “els anys de la fam”, va provocar una forta caiguda del nivell de vida. A més, després de la derrota de les potències feixistes a la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van condemnar el règim franquista i van recomanar trencar relacions diplomàtiques amb Espanya. Fins a finals dels anys quaranta, Franco va viure en una situació d’aïllament internacional gairebé total, només sostingut per alguns països sud-americans.
Estraperlo pels carrers de Barcelona (Getty) i cartilla de racionament
A partir de la dècada dels cinquanta, la situació va començar a canviar lentament. La Guerra Freda va fer que els Estats Units veiessin Franco com un aliat anticomunista, i el 1953 es van signar acords militars i econòmics que permetien la instal·lació de bases militars nord-americanes al territori espanyol a canvi d’ajuda econòmica. Tot i això, l’autarquia havia arruïnat l’economia i la inflació, la falta de productivitat i la pobresa continuaven sent greus problemes. Era evident que calia una transformació profunda. L’any 1959, el govern franquista va aprovar el Pla d’Estabilització, impulsat per ministres tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei. Aquest pla va marcar l’inici del període conegut com a desarrollisme o desenvolupament econòmic (1959–1973).
“ Els anys del desenvolupament van ser una contradicció: creixia l’economia, però el règim impedia el creixement de la llibertat
— Jordi Pujol
El nou model va liberalitzar parcialment el mercat, va reduir el control estatal i va obrir Espanya a les inversions estrangeres. Els resultats van ser espectaculars: l’economia va créixer a un ritme sense precedents, i el país es va modernitzar. A Catalunya, especialment a Barcelona, aquest creixement es va traduir en un fort impuls industrial. La creació de la fàbrica SEAT a la Zona Franca el 1953 i l’expansió de sectors com el tèxtil, la química o la construcció van convertir la regió en un dels principals motors econòmics d’Espanya.
Franco de visita a la SEAT
El desenvolupament va provocar grans canvis socials. Milers de persones del sud d’Espanya van emigrar a Catalunya per treballar a les fàbriques i a la construcció. Així van néixer nous barris obrers com Bellvitge, Sant Ildefons o el Besòs, que van canviar completament la fesomia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A la vegada, el turisme es va convertir en una font essencial de riquesa: les costes catalanes, especialment la Costa Brava, es van omplir d’hotels i visitants europeus, que aportaven divises i nous costums.
“ El règim de Franco va aconseguir estabilitzar l’economia, però no modernitzar la política. El miracle econòmic espanyol va conviure amb una dictadura anacrònica
— Stanley G. Payne
Malgrat aquest creixement econòmic i social, el règim franquista va mantenir-se autoritari i repressiu. L’obertura econòmica no va comportar una obertura política. La censura i la manca de llibertats van continuar, encara que la societat catalana, més urbanitzada i formada, començava a reclamar canvis.
