Fam, cartilles i estraperlo durant la postguerra

Davant d’aquest panorama, Franco va imposar una política econòmica basada en l’autarquia: un model que pretenia que Espanya fos autosuficient i reduís al mínim la dependència exterior. Aquesta política, inspirada en part pels models feixistes europeus de l’època, va comportar un fort control de l’Estat sobre la producció, els preus, els salaris i la distribució dels productes bàsics. Organismes com el Servicio Nacional del Trigo o l’Instituto Nacional de Industria (INI) van intentar dirigir l’economia des del poder central, però els resultats van ser molt negatius.

La manca de planificació, la burocràcia i la corrupció van provocar una economia ineficient, amb poca producció i greus problemes d’abastiment. Durant els anys quaranta, coneguts popularment com els “anys de la fam”, una gran part de la població va haver de sobreviure amb recursos molt limitats. 

A aquesta situació interna s’hi va afegir el context internacional. La Segona Guerra Mundial, iniciada el mateix any que acabava la Guerra Civil, va dificultar encara més les relacions comercials d’Espanya. Després de la derrota de les potències feixistes el 1945, el règim franquista va quedar diplomàticament aïllat: les Nacions Unides van condemnar la dictadura i molts països van reduir les seves relacions amb Espanya. L’economia autàrquica, lluny de garantir autosuficiència, va accentuar l’escassetat.

Per gestionar la manca d’aliments, el règim va instaurar el sistema de cartilles de racionament, vigent entre 1939 i 1952. Cada família disposava d’una cartilla que li permetia adquirir una quantitat limitada de productes bàsics, com pa, oli, sucre, arròs, llegums, sabó o alguns productes de primera necessitat. Les racions depenien de factors com l’edat, la situació laboral o la disponibilitat real d’aliments. En teoria, el sistema havia de garantir una distribució equitativa; a la pràctica, però, les quantitats eren insuficients i sovint els ciutadans no trobaven els productes assignats quan acudien als establiments autoritzats.

Les llargues cues davant de fleques, botigues i mercats es van convertir en una imatge habitual de la postguerra. Moltes famílies havien de dedicar hores a buscar aliments i gestionar les cartilles. Les dones van assumir sovint aquesta tasca quotidiana: fer cua, intercanviar productes, visitar diferents botigues i buscar alternatives per alimentar la família. La dieta de molts ciutadans va quedar molt limitada. La manca de proteïnes i aliments bàsics va provocar problemes de desnutrició, especialment entre infants i persones grans. Algunes investigacions han assenyalat que les racions oficials podien quedar molt per sota de les necessitats calòriques d’una persona adulta, fet que va obligar moltes famílies a complementar-les amb horts particulars, intercanvis amb familiars del món rural o petites xarxes d’ajuda. Les cartilles no van desaparèixer fins al 1952, quan la situació econòmica va començar a millorar lleugerament gràcies a més obertura comercial i al canvi de política econòmica del règim.

L’escassetat oficial va generar inevitablement un altre mercat paral·lel: l’estraperlo, el nom popular del mercat negre de la postguerra. Al marge dels canals controlats per l’Estat, es venien aliments i productes bàsics a preus molt superiors als oficials. Oli, farina, sucre, cafè, carn, tabac o benzina es podien trobar fora del sistema de racionament, però només aquelles persones amb suficients recursos econòmics hi tenien accés. Això va accentuar les desigualtats socials: mentre moltes famílies depenien estrictament de les cartilles, altres podien comprar productes prohibits o difícils d’obtenir.

L’estraperlo va arribar a tenir un pes molt important dins l’economia espanyola dels anys quaranta. No era només una activitat de grans contrabandistes; també formava part de les estratègies de supervivència de moltes famílies humils. Pagesos de zones rurals venien clandestinament una part de la seva producció per aconseguir diners, mentre ciutadans de les ciutats buscaven aliments que no trobaven en els circuits oficials. Malgrat les sancions i les actuacions de la Fiscalia de Taxes, el fenomen estava tan estès que el règim era incapaç d’eliminar-lo. En molts casos, fins i tot persones vinculades al nou poder franquista participaven en aquestes xarxes, fet que demostrava la contradicció entre el discurs oficial i la realitat econòmica.