El refugi 307
A l'interior del refugi, la gent es compacta en silenci. Alguns pares abracen amb força els seus fills, mentre altres ploren o resen en veu baixa. A l'exterior, les bombes fa estona que han començat a caure i les explosions intermitents són cada cop més properes. El terra tremola amb cada impacte, i un núvol de pols es desenganxa de les parets, accentuant la sensació d’angoixa i d'ofec. Quan el soroll dels motors finalment s’allunya, la ciutat queda en silenci durant uns moments, que de seguida es trenca pels gemecs i els crits de socors dels que no han arribat a temps als refugis. Al sortir dels amagatalls, el paisatge és devastador: carrers plens de runa, edificis ensorrats i ferits arrossegant els peus demanant ajuda. Vet aquí la quotidianitat d'una ciutat que fa dies que pateix l’horror que ve del cel.
Els refugis eren com un ventre protector, però la por s'infiltrava fins a l'ànima.
Vam aprendre a viure amb el soroll de la destrucció
com a banda sonora de la nostra joventut
— Antoni Tàpies
Durant la Guerra Civil, Barcelona es va convertir en un dels principals objectius dels bombardejos de l'aviació italiana i la Legió Còndor alemanya, aliats del bàndol franquista. La intensitat i freqüència dels bombardejos van portar a la necessitat urgent de crear infraestructures de protecció per a la població civil. La capacitat defensiva de la ciutat era limitada i les autoritats republicanes no comptaven amb un sistema de refugis organitzat, cosa que va obligar els ciutadans a prendre la iniciativa. Així, van sorgir comitès veïnals que, juntament amb tècnics, arquitectes i l'ajuda de les brigades municipals, van començar a construir refugis a les zones més exposades, des de precàries galeries subterrànies, fins a refugis molt més complexos amb múltiples accessos, lavabos, instal·lacions d'aigua i ventilació.
S'estima que es van arribar a construir més de 1.400 refugis antiaeris repartits per tota la ciutat. Alguns han estat restaurats i oberts al públic. Entre els més coneguts destaquen el Refugi 307, situat al Carrer Nou de la Rambla i construït pels mateixos veïns del Poble-sec, amb més de 200 metres de túnels i capacitat per a centenars de persones. A la plaça del Diamant, el refugi 232, a 13 metres de profunditat, ha estat recuperat com a part del patrimoni històric del barri de Gràcia.
Construcció d'un refugi antiaeri
