El refugi 307
A l'interior del refugi, la gent es compacta en silenci. Alguns pares abracen amb força els seus fills, mentre altres ploren o resen en veu baixa. A l'exterior, les bombes fa estona que han començat a caure i les explosions intermitents són cada cop més properes. El terra tremola amb cada impacte, i un núvol de pols es desenganxa de les parets, accentuant la sensació d’angoixa i d'ofec. Quan el soroll dels motors finalment s’allunya, la ciutat queda en silenci durant uns moments, que de seguida es trenca pels gemecs i els crits de socors dels que no han arribat a temps als refugis. Al sortir dels amagatalls, el paisatge és devastador: carrers plens de runa, edificis ensorrats i ferits arrossegant els peus demanant ajuda. Vet aquí la quotidianitat d'una ciutat que fa dies que pateix l’horror que ve del cel.
“ Els refugis eren com un ventre protector, però la por s'infiltrava fins a l'ànima.
Vam aprendre a viure amb el soroll de la destrucció
com a banda sonora de la nostra joventut
— Antoni Tàpies
Durant la Guerra Civil, Barcelona es va convertir en un dels principals objectius dels bombardejos de l'aviació italiana i la Legió Còndor alemanya, aliats del bàndol franquista. La intensitat i freqüència dels bombardejos van portar a la necessitat urgent de crear
infraestructures de protecció per a la població civil. La capacitat defensiva
de la ciutat era limitada i les autoritats republicanes no comptaven amb un
sistema de refugis organitzat, cosa que va obligar els ciutadans a prendre la
iniciativa. Així, van sorgir comitès veïnals que, juntament amb tècnics,
arquitectes i l'ajuda de les brigades municipals, van començar a
construir refugis a les zones més exposades, des de precàries galeries
subterrànies, fins a refugis molt més complexos amb múltiples accessos,
lavabos, instal·lacions d'aigua i ventilació.
S'estima
que es van arribar a construir més de 1.400 refugis antiaeris repartits per
tota la ciutat. Alguns han estat restaurats i oberts al públic. Entre els més
coneguts destaquen el Refugi 307, situat al Carrer Nou de la Rambla i construït
pels mateixos veïns del Poble-sec, amb més de 200 metres de túnels i capacitat
per a centenars de persones. A la plaça del Diamant, el refugi 232, a 13
metres de profunditat, ha estat recuperat com a part del patrimoni
històric del barri de Gràcia.
Construcció d'un refugi antiaeri
