Els anys seixanta van transformar Catalunya com cap altra etapa del segle XX. L’economia va créixer, les fàbriques es van multiplicar i centenars de milers de famílies van accedir per primera vegada a un nivell de benestar impensable només dues dècades abans. Res simbolitza millor aquesta transformació social que el SEAT 600. Fabricat a la Zona Franca de Barcelona entre 1957 i 1973, se’n van produir prop de 800.000 unitats. Amb un preu inicial d’unes 65.000 pessetes, el 600 es va convertir en un dels grans símbols de la mobilitat i de l’ascens de les classes mitjanes durant el desenvolupament econòmic franquista.
Entre 1957 i 1973 es van fabricar prop de 800.000 SEAT 600,
amb un preu inicial d'unes 65.000 pessetes
Els primers anys del franquisme havien estat marcats per l'autarquia, una política econòmica basada en l'autosuficiència que havia provocat escassetat, inflació i una productivitat molt baixa. La fam, l'escassetat i l'aïllament internacional havien frenat el desenvolupament econòmic durant gairebé vint anys.
La situació va començar a canviar amb la Guerra Freda. Els Estats Units van deixar de veure Franco com un règim feixista i el van considerar un aliat estratègic contra el comunisme. Els acords militars i econòmics signats el 1953, juntament amb el concordat amb el Vaticà, van trencar parcialment l'aïllament internacional d’Espanya. El punt d'inflexió arribà el 1959 amb el Pla d'Estabilització, impulsat pels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei.
Entre 1961 i 1973, el PIB espanyol va créixer
una mitjana superior al 7% anual
El govern va reduir el control sobre l'economia, va afavorir la inversió estrangera, va liberalitzar parcialment els mercats i va apostar per la industrialització i el turisme. Entre 1961 i 1973, el Producte Interior Brut espanyol va créixer en una mitjana anual superior al 7%, una de les taxes més elevades del món occidental. El fenomen seria conegut amb el nom de "desarrollismo" i batejat com el miracle econòmic espanyol. Va fer créixer la riquesa com mai, però també va posar en evidència les contradiccions d'una dictadura que modernitzava l'economia sense renunciar al control polític del país.
Cap territori es va beneficiar tant d'aquest canvi com Catalunya. Barcelona i la seva àrea metropolitana concentraven bona part de la indústria tèxtil, metal·lúrgica, química i automobilística de l'Estat. A mitjan anys seixanta, Catalunya generava prop del 25% de la producció industrial espanyola, tot i representar només al voltant del 16% de la població. La Zona Franca de Barcelona, creada el 1916, però desenvolupada plenament durant el franquisme, es va convertir en el principal polígon industrial del país. Hi van instal·lar-se grans empreses com SEAT, Motor Ibérica, ENASA (Pegaso) o Philips, que donaven feina a desenes de milers de treballadors. Només SEAT arribaria a superar els 30.000 empleats durant els seus anys de màxima expansió, convertint-se en una de les fàbriques més grans del sud d’Europa. Aquest creixement va transformar definitivament el paisatge de Barcelona. Xemeneies, polígons industrials i noves vies de comunicació dibuixaven una ciutat molt diferent de la que havia sortit de la guerra.
Els anys seixanta també van portar una autèntica revolució dins les llars. L'augment dels salaris, la disminució de l'atur i la compra a terminis van facilitar l'arribada dels primers frigorífics, rentadores, televisors, aspiradores i cuines de gas. A començaments dels anys seixanta, només una minoria de les famílies disposava d'aquests electrodomèstics. A finals de la dècada, el seu ús s'havia estès ràpidament entre les classes mitjanes urbanes. La televisió, especialment després de l'expansió de TVE, es convertí en el nou centre de la vida familiar i en una poderosa eina de difusió dels valors del règim. Naixia així una societat de consum desconeguda fins aleshores, marcada per la publicitat, les compres a terminis i una progressiva millora del nivell de vida.
El desenvolupament industrial necessitava mà d'obra. Entre 1960 i 1975, Catalunya va rebre prop d'1,4 milions de persones procedents principalment d'Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella i Galícia. En només quinze anys, la població catalana va augmentar prop d'un 40%. Aquesta allau migratori va donar lloc a nous barris com Bellvitge, Sant Ildefons, la Mina, el Besòs, Ciutat Meridiana o Can Serra. Molts d'aquests barris van créixer molt més ràpidament que els serveis públics disponibles. La manca d'escoles, centres sanitaris, clavegueram o transport públic generaria, anys més tard, els potents moviments veïnals que serien protagonistes de la Transició democràtica.
Una altra gran transformació fou el turisme. Si l'any 1960 Espanya rebia prop de 6 milions de visitants internacionals, quinze anys després aquesta xifra superava els 30 milions. Catalunya, especialment la Costa Brava, es convertí en una de les principals portes d’entrada. Municipis com Lloret de Mar, Platja d'Aro, Roses, Tossa de Mar, Palamós o Cadaqués van experimentar una autèntica explosió urbanística. Hotels, apartaments, càmpings i restaurants transformaren definitivament el litoral. Les divises aportades pels turistes europeus van ser fonamentals per equilibrar la balança de pagaments del règim i finançar bona part del desenvolupament industrial. Alhora, aquell contacte amb visitants procedents d'Alemanya, França, el Regne Unit o els Països Baixos introduïa noves formes de vestir, de consumir i d'entendre la societat, molt diferents de les imposades pel franquisme.
Una prosperitat plena de contradiccions
Però aquella prosperitat tenia un límit evident. El progrés material no anava acompanyat de llibertats polítiques. Espanya continuava sent una dictadura sense eleccions lliures, amb censura, persecució de l'oposició i absència de drets sindicals. La censura, la repressió i la prohibició dels drets democràtics continuaven intactes. Paradoxalment, va ser aquesta nova societat, més pròspera, més formada i més conscient dels seus drets, la que acabaria qüestionant els fonaments del franquisme. Les grans fàbriques es convertiren en els principals focus de protesta. Empreses com SEAT, Pegaso o Motor Ibérica van protagonitzar vagues i reivindicacions laborals cada vegada més freqüents. Paral·lelament, als nous barris obrers sorgien associacions de veïns que exigien escoles, transport públic, habitatges dignes i serveis bàsics. La societat que havia creat el desenvolupament econòmic ja no era la mateixa que havia acceptat la postguerra. Era una població més jove, més formada, més urbana i molt més connectada amb Europa. El desenvolupament econòmic havia modernitzat Catalunya; sense voler-ho, també havia creat les condicions que farien possible la democràcia.
