Perifèries
Als anys 60 i 70, la perifèria
de Barcelona s'ha format i construït majoritàriament per immigrants extremenys
i andalusos que han aixecat els barris amb les seves pròpies mans, però que no
estan integrats plenament a la ciutat. Molts d’ells, formats sobretot de
barraques, ni tan sols tenen aigua corrent o electricitat. Un d’ells és el
barri de Torre Baró, construït en un turó limítrof de la ciutat Entre aquells
veïns oblidats hi ha Manuel Vital, un humil conductor d’autobusos de Transports
de Barcelona (avui Transports Metropolitans de Barcelona o TMB).
Vital
va proposar als responsables de l’empresa gestora del transport públic
barceloní la implementació d’una línia d’autobús que arribés fins a Torre Baró.
Fart que l'Ajuntament digui que el transport públic no pot arribar a la zona
perquè els carrers són massa estrets i insegurs, el conductor va pren una
decisió dràstica: segrestar un autobús de la línia 47 i conduir-lo fins al
barri, per demostrar a les autoritats que s'equivoquen. És el 7 de maig del
1978. Amb aquest acte de rebel·lia, Vital vol provar que els carrers costeruts,
estrets i sense asfaltar no han de suposar un impediment per al tipus de
vehicles que condueix. Així és com es va guanyar una de les guerres clau d'un
barri que abans ja havia hagut de combatre per aconseguir altres serveis
bàsics, com l'accés a l'aigua i a l'electricitat.
Durant la Transició democràtica (1975–1982), els
moviments veïnals als barris de Barcelona van tenir un paper clau en la
reivindicació de drets socials, serveis públics i participació ciutadana.
Aprofitant l’afebliment del control franquista, milers de veïns i veïnes,
sovint agrupats en Associacions de Veïns, es van mobilitzar per exigir millores
en condicions de vida molt precàries. A barris com Nou Barris, Sant Andreu, Poblenou,
El Carmel, La Verneda o Sants, aquests moviments denunciaven la manca
d’infraestructures bàsiques: clavegueram, escoles, centres de salut, transport
públic o enllumenat. Les associacions, sovint sorgides a partir de vincles amb
parròquies progressistes o moviments socials, es convertiren en eines
essencials per articular demandes col·lectives, pressionar ajuntaments i
participar en la reconstrucció de la democràcia. Es van organitzar assemblees,
manifestacions, ocupacions simbòliques d’espais i accions de desobediència
civil. També van tenir un paper decisiu en el control urbanístic, evitant
especulacions i promovent equipaments públics. Aquests moviments van ser la
base del futur moviment ciutadà barceloní, i van influir profundament en el
model de governança participativa de la ciutat. Molts líders veïnals acabaren
integrant-se a partits polítics o a la gestió municipal democràtica.
