
Carrer sense asfaltar ni voreres al barri de les Roquetes (actual districte de Nou Barris de Barcelona), amb infants jugant a la vorera i una dona caminant cap al turó al costat dels comerços «La Unión» i «Sastrería», durant la dècada de 1960. L'arribada massiva d'immigrants d'arreu de l'Estat i la manca de planificació urbanística del franquisme van originar barris perifèrics aixecats pels mateixos veïns amb greu dèficit d'infraestructures i serveis bàsics. (Autor desconegut / Arxiu Municipal de Barcelona - Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris)

Treballadors emigrants espanyols carregant les seves maletes a l'andana d'una estació de ferrocarril d'Alemanya Occidental (República Federal d'Alemanya) durant la dècada de 1960. Entre 1959 i 1973, prop de dos milions d'espanyols van emigrar cap a països de l'Europa industrialitzada fugint de la pobresa i la manca d'expectatives laborals, aportant divises essencials per a l'economia del desarrollismo. (Autor desconegut / Bundesarchiv - Agència EFE)
Durant els anys quaranta i cinquanta, després de la Guerra Civil, Espanya va quedar sumida en una profunda crisi social i econòmica. En moltes zones rurals, especialment afectades per la pobresa i la manca d’oportunitats, milers de persones van abandonar els seus pobles a la recerca d’una vida millor. Per a molts, emigrar no era una opció, sinó una necessitat. Catalunya, en canvi, que ja comptava amb una estructura industrial consolidada abans de la guerra, va experimentar un fort creixement econòmic a partir dels anys cinquanta. Barcelona i el seu entorn es van convertir en un important pol d’atracció de mà d'obra, i van rebre una onada migratòria sense precedents.
" La població de la ciutat va créixer en 500.000 habitants
en només vint-i-cinc anys
L’arribada massiva de població va cobrir la creixent demanda de mà d’obra, però també va evidenciar les mancances d’una ciutat que no estava preparada per absorbir un creixement tan ràpid. La falta d’habitatge assequible, la pressió sobre els serveis públics i l’expansió desordenada dels suburbis van generar unes condicions de vida precàries. El franquisme va prioritzar la construcció ràpida de nous habitatges per damunt d’una planificació integral: es van aixecar blocs sencers sense escoles, equipaments ni espais públics suficients. Barcelona creixia a gran velocitat, però sense les infraestructures necessàries per acollir dignament la nova població.

Carrer sense asfaltar amb habitatges d'autoconstrucció al barri de les Roquetes (districte de Nou Barris de Barcelona), amb dos infants caminant en primer pla, durant la dècada de 1960. Aquesta fotografia de Carles Cardoner documenta la precarietat urbanística i les dificultats quotidianes de la vida als barris obrers perifèrics abans de l'arribada dels serveis municipals. (Carles Cardoner / Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris)
Els nous barris de la perifèria —Nou Barris, el Carmel, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, la Verneda, el Besòs, Sant Andreu o parts del Poblenou i de Sants— van créixer a un ritme sorprenent. La seva arquitectura responia sobretot a criteris econòmics: calia construir el màxim nombre d’habitatges en el menor temps possible. Els edificis s’aixecaven sovint abans que els carrers fossin asfaltats, amb blocs repetitius de quatre, cinc o més plantes, molts sense ascensor, i pisos petits pensats per a famílies nombroses. Faltaven voreres, el clavegueram era incomplet, el transport públic insuficient i no s’hi havien previst prou espais verds. Mentrestant, encara subsistien importants nuclis de barraques al Somorrostro, Montjuïc i el Camp de la Bota, una mostra que ni tan sols aquell creixement accelerat era suficient per absorbir tota la immigració.

Una nena sostenint un rètol reivindicatiu amb el lema «Pisos sí, barracas no» davant de les barraques i els habitatges precari del barri del Carmel (o de la Perona / el Camp de la Bota) de Barcelona, durant la dècada de 1970. Aquesta icònica fotografia de Kim Manresa retrata el protagonisme i la determinació del moviment veïnal per exigir l'erradicació del barraquisme i el dret a un habitatge digne. (Kim Manresa / Arxiu Kim Manresa - VEGAP)
Davant les mancances dels nous barris, van començar a organitzar-se les primeres associacions de veïns. Les seves reivindicacions anaven més enllà de la protesta política: reclamaven una transformació profunda de l'espai urbà i de les condicions de vida. Exigien carrers pavimentats, clavegueram, escoles i instituts, mercats, centres de salut, biblioteques, equipaments esportius, transport públic, places i jardins. Defensaven una idea que avui sembla indiscutible: un barri no és només un conjunt d'edificis, també és un espai de vida col·lectiva que necessita serveis, equipaments i llocs de trobada. En un context sense ajuntaments democràtics, els ciutadans començaven així a participar activament en les decisions sobre el futur de la ciutat.

Manifestació veïnal de barraquistes al barri de Can Baró / el Carmel de Barcelona (carrer de Francesc Alegre) exhibint pancartes amb els lemes «El barrio unido por los pisos prometidos» i «Barraquistes units - pisos conseguidos», cap a l'any 1976. La pressió unitària de les associacions de veïns va resultar decisiva durant el tardofranquisme i la Transició per aconseguir plans de reallotjament i la dignificació dels barris populars. (Pere Monés / Arxiu FAVB - Memòria Visual de Can Baró)

Manifestació veïnal recorrent el carrer de la Artesania, al barri de Verdum (districte de Nou Barris de Barcelona), rere pancartes amb els lemes «Barrios limpios, zonas verdes, ratas y basuras no - Ciudad Meridiana» i «Los jóvenes de Verdún por el Plan Popular exigiendo en el barrio», a mitjans de la dècada de 1970. Aquestes mobilitzacions articulaven les demandes compartides dels barris de Nou Barris contra la degradació ambiental, la manca de transport públic i l'absència d'equipaments escolars i sanitaris. (Autor desconegut / Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris)
Moltes d'aquestes associacions van comptar amb el suport de parròquies, moviments cristians de base, arquitectes, col·legis professionals i organitzacions antifranquistes. Les assemblees es van convertir en espais de debat on es discutien projectes urbanístics, modificacions del planejament i alternatives per transformar els barris. Els veïns elaboraven plànols, localitzaven solars per a escoles i zones verdes i presentaven propostes alternatives als projectes oficials. Aquestes iniciatives van anticipar principis que avui són fonamentals en l'urbanisme contemporani, com la participació ciutadana, el dret a la ciutat, la proximitat dels serveis i la recuperació de l'espai públic. L'arquitectura deixava de ser una qüestió reservada als especialistes i es convertia en una eina de participació i transformació social.
La mort de Franco el 1975 i les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 van obrir una nova etapa. Arquitectes i urbanistes vinculats als moviments socials es van incorporar a l'administració i van orientar les polítiques urbanes cap a la millora dels barris existents. La recuperació de l'espai públic, la creació d'equipaments de proximitat i la rehabilitació d'antics edificis van esdevenir elements clau del conegut Model Barcelona. La Barcelona contemporània és, per tant, el resultat tant de la tasca dels arquitectes i les institucions com de la mobilització de milers de veïns que van lluitar per construir una ciutat més justa, habitable i cohesionada.

Dos autobusos municipals de la línia 230 (Metro P. Berenguer - Singuerlín / Santa Coloma de Gramenet) retinguts per una multitud de veïns al barri de Singuerlín (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès) durant les protestes veïnals per la millora del transport públic, l'any 1976. Aquesta mena d'accions directes —que consistien a segrestar pacíficament autobusos per fer-los arribar fins als barris de muntanya aïllats— van esdevenir una eina de lluita emblemàtica del moviment veïnal de l'àrea metropolitana de Barcelona. (Ángel Luis Abadía / Fons Grama - Museu Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet)
Un dels episodis més recordats és l'epopeia de Manuel Vital, un humil conductor d’autobusos de Transports de Barcelona, l'actual TMB, que vivia a Torre Baró, un barri oblidat construït en un turó limítrof de la ciutat. Vital va proposar als responsables de l’empresa gestora del transport públic la implementació d’una línia d’autobús que arribés fins a Torre Baró. Fart que l'Ajuntament digués que el transport públic no podia arribar a la zona perquè els carrers eren massa estrets i insegurs, el conductor va prendre una decisió dràstica: segrestar un autobús de la línia 47 i conduir-lo fins al barri, per demostrar a les autoritats que s'equivocaven. Era el 7 de maig del 1978, amb aquest acte de rebel·lia, Vital va voler provar que els carrers costeruts, estrets i sense asfaltar no suposaven un impediment per al tipus de vehicles que conduía. Així és com es va guanyar una de les guerres clau d'un barri que abans ja havia hagut de combatre per aconseguir altres serveis bàsics, com l'accés a l'aigua i a l'electricitat.

El líder veïnal i conductor d'autobusos Manuel Vital i Velo (1923-2010), president de l'Associació de Veïns de Torre Baró, dirigint-se als veïns durant un acte reivindicatiu a la dècada de 1990 o primers dels dos mil. El 7 de maig de 1978, Vital va protagonitzar el històric segrest pacífic de l'autobús de la línia 47 per demostrar a l'Ajuntament de Barcelona que el vehicle podia pujar pels carrers costeruts fins a Torre Baró, aconseguint així que el barri deixés d'estar incomunicat. (Autor desconegut / Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris)

Vista general de les escales mecàniques exteriors de la baixada de la Glòria (al barri de Vallcarca i els Penitents, districte de Gràcia de Barcelona), amb vianants pujant i baixant en primer pla (fotografia contemporània de Vicente Zambrano González). Instal·lades a partir de la dècada de 1990 com a resposta a les llargues reivindicacions de les associacions de veïns dels barris situats als vessants de Collserola, aquestes infraestructures van millorar substancialment l'accessibilitat i la qualitat de vida de la gent gran i del veïnat. (Vicente Zambrano González / Wikimedia Commons)

Vista interior del conjunt residencial d'habitatges socials d'obra vista i planta semicircular a Baró de Viver dissenyat a finals de la dècada de 1980 per acollir famílies reallotjades dels antics nuclis de cases barates i barraques de la Perona i del litoral barceloní, fotografia contemporània). Aquest tipus de promocions d'habitatge públic impulsades pels primers ajuntaments democràtics i la Generalitat van materialitzar l'erradicació històrica del barraquisme a Barcelona i van donar resposta a les llargues reivindicacions veïnals per un habitatge digne. (Autor desconegut / Fotografia de premsa contemporània)

Vista panoràmica de Barcelona des de les antigues bateries antiaèries del Turó de la Rovira (conegudes popularment com els «búnquers del Carmel», espai patrimonial gestionat pel Museu d'Història de Barcelona [MUHBA]), on s'aprecien en primer pla les restes dels paviments hidràulics de les antigues barraques sobre les estructures militars de la Guerra Civil (fotografia contemporània). Construïdes el 1937 per defensar la ciutat dels bombardejos feixistes, aquestes instal·lacions van ser ocupades a partir de la dècada de 1940 i fins al 1990 pel barri de barraques dels Canons —on van arribar a viure més de tres mil persones en condicions d'extrema precarietat—, fins que les lluites veïnals van aconseguir-ne el reallotjament en pisos dignes i la recuperació posterior de l'espai com a mirador i centre de memòria històrica. (Autor desconegut / Fotografia contemporània - MUHBA Turó de la Rovira)