El barri de Roquetes durant el franquisme | Immigrants
Durant els anys quaranta i cinquanta, després de la Guerra Civil, Espanya va quedar sumida en una profunda crisi social i econòmica. En moltes zones rurals, especialment afectades per la pobresa i la manca d’oportunitats, milers de persones van abandonar els seus pobles a la recerca d’una vida millor. Per a molts, emigrar no era una opció, sinó una necessitat. Catalunya, en canvi, que ja comptava amb una estructura industrial consolidada abans de la guerra, va experimentar un fort creixement econòmic a partir dels anys cinquanta. Barcelona i el seu entorn es van convertir en un important pol d’atracció de mà d'obra, i van rebre una onada migratòria sense precedents.
" La població de la ciutat va créixer en 500.000 habitants
en només vint-i-cinc anys
L’arribada massiva de població va cobrir la creixent demanda de mà d’obra, però també va evidenciar les mancances d’una ciutat que no estava preparada per absorbir un creixement tan ràpid. La falta d’habitatge assequible, la pressió sobre els serveis públics i l’expansió desordenada dels suburbis van generar unes condicions de vida precàries. El franquisme va prioritzar la construcció ràpida de nous habitatges per damunt d’una planificació integral: es van aixecar blocs sencers sense escoles, equipaments ni espais públics suficients. Barcelona creixia a gran velocitat, però sense les infraestructures necessàries per acollir dignament la nova població.
Cases abans que carrers
Els nous barris de la perifèria —Nou Barris, el Carmel, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, la Verneda, el Besòs, Sant Andreu o parts del Poblenou i de Sants— van créixer a un ritme sorprenent. La seva arquitectura responia sobretot a criteris econòmics: calia construir el màxim nombre d’habitatges en el menor temps possible. Els edificis s’aixecaven sovint abans que els carrers fossin asfaltats, amb blocs repetitius de quatre, cinc o més plantes, molts sense ascensor, i pisos petits pensats per a famílies nombroses. Faltaven voreres, el clavegueram era incomplet, el transport públic insuficient i no s’hi havien previst prou espais verds. Mentrestant, encara subsistien importants nuclis de barraques al Somorrostro, Montjuïc i el Camp de la Bota, una mostra que ni tan sols aquell creixement accelerat era suficient per absorbir tota la immigració.
Pisos sí, barracas No! | Kim Manresa
Davant les mancances dels nous barris, van començar a organitzar-se les primeres associacions de veïns. Les seves reivindicacions anaven més enllà de la protesta política: reclamaven una transformació profunda de l'espai urbà i de les condicions de vida. Exigien carrers pavimentats, clavegueram, escoles i instituts, mercats, centres de salut, biblioteques, equipaments esportius, transport públic, places i jardins. Defensaven una idea que avui sembla indiscutible: un barri no és només un conjunt d'edificis, també és un espai de vida col·lectiva que necessita serveis, equipaments i llocs de trobada. En un context sense ajuntaments democràtics, els ciutadans començaven així a participar activament en les decisions sobre el futur de la ciutat.
Moltes d'aquestes associacions van comptar amb el suport de parròquies, moviments cristians de base, arquitectes, col·legis professionals i organitzacions antifranquistes. Les assemblees es van convertir en espais de debat on es discutien projectes urbanístics, modificacions del planejament i alternatives per transformar els barris. Els veïns elaboraven plànols, localitzaven solars per a escoles i zones verdes i presentaven propostes alternatives als projectes oficials. Aquestes iniciatives van anticipar principis que avui són fonamentals en l'urbanisme contemporani, com la participació ciutadana, el dret a la ciutat, la proximitat dels serveis i la recuperació de l'espai públic. L'arquitectura deixava de ser una qüestió reservada als especialistes i es convertia en una eina de participació i transformació social.
La mort de Franco el 1975 i les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 van obrir una nova etapa. Arquitectes i urbanistes vinculats als moviments socials es van incorporar a l'administració i van orientar les polítiques urbanes cap a la millora dels barris existents. La recuperació de l'espai públic, la creació d'equipaments de proximitat i la rehabilitació d'antics edificis van esdevenir elements clau del conegut Model Barcelona. La Barcelona contemporània és, per tant, el resultat tant de la tasca dels arquitectes i les institucions com de la mobilització de milers de veïns que van lluitar per construir una ciutat més justa, habitable i cohesionada.
Perifèries
Un dels episodis més recordats és l'epopeia de Manuel Vital, un humil conductor d’autobusos de Transports de Barcelona, l'actual TMB, que vivia a Torre Baró, un barri oblidat construït en un turó limítrof de la ciutat. Vital va proposar als responsables de l’empresa gestora del transport públic la implementació d’una línia d’autobús que arribés fins a Torre Baró. Fart que l'Ajuntament digués que el transport públic no podia arribar a la zona perquè els carrers eren massa estrets i insegurs, el conductor va prendre una decisió dràstica: segrestar un autobús de la línia 47 i conduir-lo fins al barri, per demostrar a les autoritats que s'equivocaven. Era el 7 de maig del 1978, amb aquest acte de rebel·lia, Vital va voler provar que els carrers costeruts, estrets i sense asfaltar no suposaven un impediment per al tipus de vehicles que conduía. Així és com es va guanyar una de les guerres clau d'un barri que abans ja havia hagut de combatre per aconseguir altres serveis bàsics, com l'accés a l'aigua i a l'electricitat.
