.jpg "La imposició de la llengua castellana")
El 26 de gener de 1939, l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va suposar molt més que la derrota militar de la República. Va significar l'inici d'un projecte de transformació política, cultural i social destinat a esborrar la identitat catalana i substituir-la per una identitat única, espanyola, catòlica i centralista. El règim no pretenia només controlar el territori, sinó també la memòria, la llengua, els símbols i la manera d'entendre el país. Un dels primers objectius del franquisme a Catalunya va ser eliminar l’autogovern. Amb la caiguda de Barcelona, l’Estatut d’Autonomia de 1932 va quedar suprimit i la Generalitat va quedar definitivament desmantellada.
Però per consolidar la dictadura no n'hi havia prou amb ocupar les institucions: calia controlar l'educació, la cultura i el pensament. El franquisme va imposar una nova idea d’Espanya basada en la uniformitat nacional: una única llengua, una única cultura oficial. La llengua catalana va desaparèixer de l'administració, l'escola, els tribunals, la universitat, els mitjans de comunicació i la retolació pública. El castellà esdevenia l'única llengua oficial de l'Estat i l'única admesa en la vida pública. Llibres, revistes, teatre, cinema, ràdio i música quedaren sotmesos a una estricta censura. Durant els primers anys de la dictadura, parlar català davant d'un funcionari, en un jutjat o en una oficina pública podia comportar advertiments, humiliacions o sancions. Publicar en català era pràcticament impossible, i molts escriptors optaren per l'exili o pel silenci. La llengua va quedar confinada a l'àmbit familiar i privat. La supressió de les institucions, la persecució del català, la censura i la imposició del nacionalcatolicisme formaven part d'un mateix projecte: substituir una identitat plural per una altra d'única i oficial.
La uniformització també es va estendre a l'espai públic. Carrers, places i edificis van canviar de nom; la bandera catalana i altres símbols nacionals van desaparèixer, i les commemoracions vinculades a la República o al catalanisme van ser prohibides. La nova Espanya només admetia una identitat oficial. També es van prohibir o castellanitzar nombroses manifestacions de la cultura popular. Moltes entitats culturals van ser dissoltes; els Jocs Florals només van poder continuar a l'exili; les sardanes i els esbarts dansaires van ser severament restringits durant els primers anys; la diada de l'Onze de Setembre va desaparèixer del calendari públic i la senyera només podia exhibir-se en circumstàncies molt excepcionals. L'objectiu era interrompre la transmissió pública de la identitat catalana i substituir-la per una cultura oficial basada en els símbols de l'Estat, l'exèrcit i l'Església.
La identitat imposada pel franquisme es fonamentava en el nacionalcatolicisme, la fusió entre l'Estat i l'Església. El catolicisme es convertí en religió oficial, recuperà el control de l'ensenyament i exercí una influència decisiva sobre la moral pública. Misses, processons i festivitats religioses adquiriren caràcter institucional, mentre que les cerimònies dedicades als «Caídos por Dios y por España» esdevingueren actes d'exaltació política. En moltes parròquies, els sermons presentaven la Guerra Civil com una «Croada» i identificaven l'obediència a Franco amb la defensa de la fe. Religió, pàtria i autoritat formaven un únic discurs destinat a legitimar la dictadura.
Malgrat tot, la identitat catalana va sobreviure. Va resistir a les llars, a les converses en veu baixa, a les tradicions familiars, als llibres amagats, a les entitats culturals i a les iniciatives que van mantenir viva una memòria compartida. La història de la postguerra és, per tant, la d'una identitat perseguida, però també la d'una societat que va trobar la manera de preservar-la malgrat gairebé quatre dècades de dictadura..
